Al Cèsar i a Déu

Hui (bo, ahir) hem tingut la primera reunió del nostre grup de reflexió al voltant de la Paraula.

Hem llegit i comentat la lectura de l'Evangeli del pròxim diumenge, que és la del tribut al Cèsar. La reproduïsc ací:

Llavors els fariseus van planejar la manera de sorprendre Jesús en alguna paraula comprometedora. I van enviar els seus deixebles i els partidaris d'Herodes a dir-li:

— Mestre, sabem que dius la veritat i que enseyes de veres el camí de Déu, sense deixar-te influir per ningú, ja que no fas distinció de persones. Digues-nos què et pareix: ¿És permés o no pagar tribut al Cèsar?

Jesús es va adonar de la seua malícia i els digué:

— Per què em poseu a prova, hipòcrites? Mostreu-me la moneda del tribut.

Ells li portaren un denari. Jesús els preguntà:

— De qui són esta cara i esta inscripció?

Li responen:

— Del Cèsar.

Jesús els diu:

— Per tant, doneu al Cèsar allò que és del Cèsar, i a Déu allò que és de Déu.

En sentir esta resposta quedaren sorpresos i, deixant-lo, se'n van anar.

(Mt 22,15-22)

Ha sigut una lectura que, a pesar de ser prou coneguda, m'ha arribat prou dins. M'ha fet plantejar-me realment si jo tinc al Cèsar (al món) com a "senyor" de ma vida, o a Déu (a l'entrega als demés). El dubte està ahí, seguix ahí.

Sobre tot, la lectura diu això: els fariseus plantegen a Jesús un problema sense solució. Si diu que cal pagar tribut al Cèsar, està reconeixent-lo com a sobirà d'Israel, lloc que només pot ocupar Déu. Si diu que no cal pagar-lo, es convertirà en un rebel polític que fomenta la desobediència. I ell dóna una resposa sorprenent: "Si voleu donar-li tribut, doneu-li'l, és igual. A Déu doneu-li el seu tribut, la vostra ofrenda".

Comentant esta lectura en el grup, una persona ha dit que, per a ella, açò li deia que és possible estar en el món, en la societat, i fer les coses "normals" o que s'espera que faces (en resum, no fer-te de destacar ni de notar, no comportar-te d'una manera estranya) i alhora "ser de Déu", tindre a Déu com a Senyor de la pròpia vida. Ho deia en contraposició a una actitud de "demostrar" forçadament en tot moment que "eres especial" perquè eres creient, aparantant-te del tracte amb la gent

Estar en el món però sense deixar-se dur per la direcció que porta el corrent. A mi m'ha agradat eixa idea. Ser de Déu no implica allunyar-se de la societat, sinó vore-ho tot amb uns altres ulls.

He pres nota durant la reunió d'algunes idees soltes. Algunes tenen relació directa amb el tema, i altres són coses que han anat sorgint:

• Què és del Cèsar i què és de Déu?
• Posar-se davant de Déu nu; nuet. I deixar que siga ell qui parle. És difícil.
  
• El missatge de Déu desmonta.
• Estic posant Déu per damunt de la resta de coses, o no?
• Lo que no es veu, no existix. Si no pense en les persones, si no me preocupe per elles, si m'aïlle d'elles, no m'entere dels seus problemes, no m'entere de lo que els passa.
• Ser de Déu, en la vida. Tot el temps.
• Estic sent instrument de Déu?
• Què vol Déu de mi?
• Construir un món diferent dia a dia, amb la nostra actitud, en el treball, en la vida... en cada moment.
• SENTIR (no pensar, sinó sentir) que l'altre és el meu germà. Si he d'esforçar-me massa i pensar-ho molt, potser és que no ho visc dins de mi de veres.
• I, lo més fort és que Déu no ens vol segons les nostres obres; Déu ens vol, independentment de les nostres obres.
• Ajudar NO és "ser salvador". No s'ha de fomentar el victimisme de l'altre, no he de buscar sentir-me millor fent-me el salvador. Cal ajudar sent u mateix, i no intentant ser lo que u no és ni podrà ser. L'altre també pot —ben segur— enriquir-me a mi.
  
• On hi ha amor, allí està Déu.
• Realment, Déu no necessita que ningú el salve, el proclame, ni que ningú convença a ningú. Però tampoc no hem d'amagar-nos.
• Quan la gent és important per a tu, et naix ajudar-la de manera natural.

El meu repte: estar totalment OBERT als demés i ATENT a les seues necessitats, en tot moment, però ser plenament CONSCIENT de les meues limitacions. Saber dir NO a lo que no puc.