Gent compromesa, o que vol estar-ho

Tant de temps sense escriure, i ara dos dies seguits! Mira, així són les coses...

Estic fent, junt amb la meua parella, un curset sobre gestió interna d'ONG. Està bé. És tot un món per descobrir, per a mi, la veritat. Potser en faré una avaluació o un resum, ací, més endavant (si tinc temps).

Però l'únic que volia comentar ací hui és que, malgrat estar en contacte amb moltes persones compromeses, que a més són molt bons amics, el fet d'eixir del meu ambient i proposar-me fer este curset, i juntar-me amb gent molt diversa, compromesa de diferents maneres i amb diferents experiències, inquietuds, visions... m'ha fet sentir... part. M'ha fet sentir part d'eixe món de persones que volem un món millor. No sóm herois, no som especials (o no més que la resta de persones), no som millors que ningú. No ho veig així. I som molt diferents entre nosaltres, com deia.

Però estem allí, en eixe curset, debatent, parlant, intercanviant experiències, aprenent... enriquint-nos. Les persones; sempre ens enriquim, els uns als altres, quan interactuem, quan deixem que l'altre ens toque, ens arribe.

Quanta gent, amb quanta riquesa dins d'ella... Eixa era la meua reflexió de hui.

D'altra banda, a mi, particularment, el curset m'està servint per a adonar-me de la quantitat de coses que es poden fer per a millorar la vida de la gent; sempre, vist com una manera d'ajudar-se a u mateix. Tots som germans, i estem en la mateixa història.

Nou implus

No escric tant sovint com voldria, però... no passa res.

La Setmana Santa i la Pasqua han suposat per a mi un impuls, una xicoteta gran renovació. El temps dirà si la inèrcia dura molt o s'esfuma en l'esdevindre diari... Faig el que puc per a mantindre una actitud més compromesa i agraïda, i sentir que la Resurrecció ho canvia tot.

Bé, això pel que fa a la Pasqua. Per cert, va ser una celebració molt especial. Es va crear un ambient molt agradable i de confiança. Pense que ha servit per a unir-nos i sentir-nos més a prop, que ja feia falta.

Tornant a eixe nou projecte que vos comentava... Bo, he pensat molt sobre ell, perquè ens venia de sobte, sense demanar-ho, sense buscar-ho...

Com ja vaig comentar, estem tractant de llançar i dur endavant una nova activitat, dins del grup a què pertanc. De moment, no vull se massa explícit, ja que considere que este blog es anònim. Ni pense que siga necessari.

Som poca gent, en este projecte. És un projecte menut, que està sorgint.

De veritat, és cert, cal dir-ho: no és el tipus de projecte que jo havia pensat, ni el moment en què jo havia pensat comprometre'm. I venia donant-li voltes a això, moltes voltes. No volia abandonar (ni vaig a fer-ho), però m'està costant molt adaptar-m'hi, donar qualsevol pas. És, senzillament, el resultat d'haver estat parat durant tant de temps.

El tema és que ahir vaig comprendre, per fi, que dóna igual. Dóna igual en què havia decidit jo que m'agradaria col·laborar activament; dóna igual en quin moment havia pensat donar el pas de posar-me realment en marxa (quan estiguera més organitzat, per exemple, o quan estiguera més tranquil en el meu treball). El cas és que jo havia decidit ser d'ajuda. Doncs bé, he de ser d'ajuda on faça falta ajudar; NO on a mi em done la gana ajudar, sino ON CALGA ajudar realment. Doncs ahí he d'estar, ajudant. Mentres puga, i com puga. He comprés que això és l'important. I, particularment, també era important, en el meu cas, posar-se en marxa; començar. Amb lo que fóra, però començar.

Perquè ara és quan estic dedicant realment part del meu temps i del meu esforç (tant mental com físic) a una activitat altruista, per dir-ho de manera senzilla; a pensar en els demés, en definitiva, i no sols en mi.

Bo, també vull comentar que una cosa que em fa pensar és que "els demés" són també, sobretot, la meua família i els meus amics. SEMPRE (bo, des de fa ja un temps) he tingut clar que, per a mi, els primers que he d'atendre són la meua família i als meus amics. Si no estic disponible, obert, pròxim per a ells, no servirà de res la resta de coses a què puga dedicar el meu temps i el meu esforç, perquè estaré sent fals i buit, inconsistent, incoherent. Ho escric ací per a deixar-ho clar, i per a tindre-ho molt present.

Torne a kaminar... poc a poc

Bo, millor dit, torne a escriure allò que vaig kaminant, perquè realment mai no he deixat de kaminar, o, almenys, d'intentar-ho.

Com em recordava un bon amic a través d'un encertat e-mail, ja fa quasi un any que no escrivia ací. Realment, costa molt ser constant en açò d'escriure blogs. I, tot i tindre clar els beneficis que comporta a u mateix deixar per escrit les seues reflexions i experiències, hi ha vegades en què les coses urgents es mengen a les importants...

De tota manera, un any sencer de coses urgents no és creïble. El problema és més complex, i té dos o tres cares o aspectes: en primer lloc, de vegades no em sé organitzar, i això fa que l'important però no urgent es quede en l'oblit.

Segon: de vegades no és que no m'organitze, sinó que, realment, tinc massa faena. M'agradaria tindre'n menys; no estar sempre empalmant una cosa urgent amb la següent, ni dur quatre o cinc coses importants en el cap alhora.

Per últim, també vaig deixar d'escriure perquè veia que em llevava massa temps, però senzillament perquè no era capaç de mesurar o control·lar el temps que passava escrivint al blog. Puc perdre una vesprada sencera, perfectament, escrivint i pul·lint un post. I això no pot ser.

Realment, tot passa per organitzar-me millor. Pense que últimament (des de gener, més o menys) ho estic aconseguint. Espere que em dure.

I, per fi, he donat el pas de tornar a (intentar) escriure ací. Intentaré fer-ho almenys una vegada al mes; un propòsit humil, un objectiu fàcil de complir, per a començar.

També, ara tinc un motiu nou per a escriure. Porte molt, molt de temps dient que vull intentar comprometre'm en alguna activitat de tius social, sol·lidària... Viure per als demés, i no sols per a mi mateix.

Últimament he avançat prou (la meua consciència ho sap) en intentar pensar en els demés; particularment, en intentar estar atent a les necessitats de la gent més pròxima: parella, família, amics i companys de treball.

També, intente ser més coherent i fidel a mi mateix, i crec que ho estic aconseguint.

Doncs, bé, no fa molt una amiga ens va proposar a mi i a la meua parella participar en un projecte que està començant. Seria com la branca o vessant social d'un moviment juvenil.

De moment, no puc dir molt més, excepte que la meua parella i jo vàrem acceptar. Tenim una reunió a finals de mes. Vorem en què acaba tot açò; de moment, és una bonica aventura.

No ens plantejàvem comprometre's tan prompte en cap projecte social, però ho teníem com una prioritat de cara al futur (sembla que estiga palant d'un altre tipus de compromís... :-D ). De fet, en la meua lista personal d'activitats, projectes, etc., jo havia escrit no fa molt: "Voluntariat? Primer, organitzar-me". Bo, supose que ja estic prou organitzat...? No sé. El temps ho dirà.