Nou implus

No escric tant sovint com voldria, però... no passa res.

La Setmana Santa i la Pasqua han suposat per a mi un impuls, una xicoteta gran renovació. El temps dirà si la inèrcia dura molt o s'esfuma en l'esdevindre diari... Faig el que puc per a mantindre una actitud més compromesa i agraïda, i sentir que la Resurrecció ho canvia tot.

Bé, això pel que fa a la Pasqua. Per cert, va ser una celebració molt especial. Es va crear un ambient molt agradable i de confiança. Pense que ha servit per a unir-nos i sentir-nos més a prop, que ja feia falta.

Tornant a eixe nou projecte que vos comentava... Bo, he pensat molt sobre ell, perquè ens venia de sobte, sense demanar-ho, sense buscar-ho...

Com ja vaig comentar, estem tractant de llançar i dur endavant una nova activitat, dins del grup a què pertanc. De moment, no vull se massa explícit, ja que considere que este blog es anònim. Ni pense que siga necessari.

Som poca gent, en este projecte. És un projecte menut, que està sorgint.

De veritat, és cert, cal dir-ho: no és el tipus de projecte que jo havia pensat, ni el moment en què jo havia pensat comprometre'm. I venia donant-li voltes a això, moltes voltes. No volia abandonar (ni vaig a fer-ho), però m'està costant molt adaptar-m'hi, donar qualsevol pas. És, senzillament, el resultat d'haver estat parat durant tant de temps.

El tema és que ahir vaig comprendre, per fi, que dóna igual. Dóna igual en què havia decidit jo que m'agradaria col·laborar activament; dóna igual en quin moment havia pensat donar el pas de posar-me realment en marxa (quan estiguera més organitzat, per exemple, o quan estiguera més tranquil en el meu treball). El cas és que jo havia decidit ser d'ajuda. Doncs bé, he de ser d'ajuda on faça falta ajudar; NO on a mi em done la gana ajudar, sino ON CALGA ajudar realment. Doncs ahí he d'estar, ajudant. Mentres puga, i com puga. He comprés que això és l'important. I, particularment, també era important, en el meu cas, posar-se en marxa; començar. Amb lo que fóra, però començar.

Perquè ara és quan estic dedicant realment part del meu temps i del meu esforç (tant mental com físic) a una activitat altruista, per dir-ho de manera senzilla; a pensar en els demés, en definitiva, i no sols en mi.

Bo, també vull comentar que una cosa que em fa pensar és que "els demés" són també, sobretot, la meua família i els meus amics. SEMPRE (bo, des de fa ja un temps) he tingut clar que, per a mi, els primers que he d'atendre són la meua família i als meus amics. Si no estic disponible, obert, pròxim per a ells, no servirà de res la resta de coses a què puga dedicar el meu temps i el meu esforç, perquè estaré sent fals i buit, inconsistent, incoherent. Ho escric ací per a deixar-ho clar, i per a tindre-ho molt present.