Vaig començar el Nadal cantant contra el consumisme (bo, per a mi, era una de les coses que significava l'acte de fer eixe concert, "per un Nadal diferent") i
vaig acabant buscant els últims regals de Reis el mateix dia 5 de vesprada, desesperat, com sempre, intentant trobar allò que vols entre
una massa de gent igualment desesperada... L'únic que pense en eixos moments és: "Pobres comerciants. Sí, gràcies a estos dies ells salven l'any, econòmicament parlant, però deuen acabar fets pols...". De veritat, em dóna per pensar això.
Bo, finalment
vaig trobar tots els regals que volia, i crec que vaig encertar. Almenys, em queda el consol d'haver fet regals que
alegren la gent quan els els dones... Ja que has de fer regals, almenys monta-t'ho bé... I he aconseguit fer un percentatge significatiu de les meues compres en
comerços sol·lidaris. No està mal, per tant, el balanç. Però espere que el pròxim any siga diferent,... millor.
En general, pense que són més grans les meues intencions que les meues accions, les meues realitats... Després tornaré sobre açò, o en un altre moment, potser.
Sí que he acabat
fart, este Nadal,
de menjar, però també
de moltes altres coses...En general, ja és una constant en mi que la
primera setmana de Nadal (des de la Nit de Nadal fins a Cap d'Any, més o menys)
ho gaudisc tot a tope, perquè m'abellix una muntonada estar amb la gent, estar a gust, gaudir de la companyia, de les rises... No sé com explicar-ho, però és així. Potser durant la resta de l'any no dedique tant de temps a estar amb la família i els amics, i crec que, per a mi, el temps de Nadal és, en gran part, una oportunitat per a estar a gust amb la gent.
No obstant, la
segona setmana (des de Cap d'Any fins a Reis) tot es torna estranyament
fastijós, i quasi sempre acabe
malhumorat,
cansat...
Qualsevol psicòleg o aprenent de psicòleg dirà que això
és normal: que si l'estrés dels Nadals, que si les relacions personals, que si el canvi d'hàbits, que si l'acumulació de compromisos socials en eixos dies...
D'acord, ho accepte. És normal. És previsible, esperable... I, no obstant això, mai no ho encaixe bé. Mai m'ho espere; mai no m'hi acostumaré.
Perquè...
acabe el Nadal tocat; i no vull que siga així. Enguany, concretament, acabe
dubtant un muntó de l'
autenticitat i la profunditat de les meues relacions d'amistat. Ja ho sé... potser és només una
ratllada mental, però... No puc evitar-ho.
No només dubte per mí, o per la meua part. O siga, jo sé que
acabe fart de tant de compromís, de tanta festa, de tanta obligació de comprar regals... [No volguera que desaparegera el Nadal comercial completament; només que es frenara un poc l'esperit plenament consumista d'estes festes. Passar-s'ho bé tots junts per a mi està bé, i fer-nos alguns regals senzills per tal d'il·lusionar, divertir, donar gust... Però pense que quasi tot se n'ha eixit de qualsevol mesura, en general.] I això em fa que estiga
menys comunicatiu,
menys receptiu i, sobre tot, amb
menys paciència. És cert (supose que és habitual en la gent, però jo ho acuse molt, pense); quan estic cansat, ho veig quasi tot amb una mirada més pesimista, i tinc menys paciència amb la gent. El meu estat d'ànim i el meu caràcter van units... :-(
Però també he vist actituds de la gent que m'han fet dubtar... He acabat pensant que la gent de vegades pensa moltes coses de mi que no em diu...
Paranoies, pot ser. Però... No m'he sentit totalment acceptat, eixa és la veritat. I és molt probable que en gran part açò siga degut al meu cansanci general dels Nadals, unit a altres agobis i mals moments relacionats amb el treball, ma kasa (no la meua família, sinó el lloc on jo visc, el meu pis), el meu grup cristià de referència... Tot són xicotetes coses que es junten, i que al final fan que ho veja tot més negre...
D'acord. Per tant, he de preocupar-me més bé de solucionar eixos xicotets problemes que s'amuntonen i que al final es fan una gran bola (no sé si de neu o de què)...
Però, la veritat,
acabe els Nadals sense saber realment quins són realment els meus amics, si jo agobie massa a la gent i no me n'adone, si realment puc confiar en algú, si realment hi ha gent a qui li abellix estar amb mi, etc. Ho jure, aixina és com acabe els Nadals.
Amb més dubtes que quan vaig començar. Tinc la sensació que la gent no sol atrevir-se a dir-me les coses a la cara...
Tanta por done?? Tan superficial resulte jo mateix??
Quina part hi ha de ratlladura de coco, menjada de tarro o palla mental en tot açò, i què n'hi ha de veritat? Com puc extraure
alguna cosa positiva de tot açò, alguna cosa que em servisca per a aprendre i
per a tirar endavant...?
Tinc pendents altres dos entrades... Una d'elles, molt interessant (almenys, per a mi ho és) tracta d'un tema que de moment havia intentat evitar: Déu. Bo, és més que un tema... Realment, l'entrada és una reflexió al voltant de la meua pròpia fe, si és que se li pot dir així. És un tema que porta rondant-me molt de temps, i vaig decidir agafar-lo de cara a partir d'una conversa amb un bon amic. Però esta és una és una altra història i mereix ser contada en una altra ocasió ("La història interminable").
Ja sé que el nou Papa s'ha guanyat les crítiques de molts, pels motius de sempre... Deixant a un costat les objeccions a la postura conservadora de la jerarquia eclesial en alguns temes, em dóna la impressió (per les coses que he pogut escoltar i llegir al voltant del document) que esta encíclica és interessant de llegir i espere poder traure d'ella algunes idees que m'ajuden a comprendre millor i a recordar en què consistix realment l'amor.
