7 de gener del 2006

Sensacions, sentiments, pensaments... conclusions. Paranoies?

Vaig començar el Nadal cantant contra el consumisme (bo, per a mi, era una de les coses que significava l'acte de fer eixe concert, "per un Nadal diferent") i vaig acabant buscant els últims regals de Reis el mateix dia 5 de vesprada, desesperat, com sempre, intentant trobar allò que vols entre una massa de gent igualment desesperada... L'únic que pense en eixos moments és: "Pobres comerciants. Sí, gràcies a estos dies ells salven l'any, econòmicament parlant, però deuen acabar fets pols...". De veritat, em dóna per pensar això.

Bo, finalment vaig trobar tots els regals que volia, i crec que vaig encertar. Almenys, em queda el consol d'haver fet regals que alegren la gent quan els els dones... Ja que has de fer regals, almenys monta-t'ho bé... I he aconseguit fer un percentatge significatiu de les meues compres en comerços sol·lidaris. No està mal, per tant, el balanç. Però espere que el pròxim any siga diferent,... millor.

En general, pense que són més grans les meues intencions que les meues accions, les meues realitats... Després tornaré sobre açò, o en un altre moment, potser.

Sí que he acabat fart, este Nadal, de menjar, però també de moltes altres coses...

En general, ja és una constant en mi que la primera setmana de Nadal (des de la Nit de Nadal fins a Cap d'Any, més o menys) ho gaudisc tot a tope, perquè m'abellix una muntonada estar amb la gent, estar a gust, gaudir de la companyia, de les rises... No sé com explicar-ho, però és així. Potser durant la resta de l'any no dedique tant de temps a estar amb la família i els amics, i crec que, per a mi, el temps de Nadal és, en gran part, una oportunitat per a estar a gust amb la gent.

No obstant, la segona setmana (des de Cap d'Any fins a Reis) tot es torna estranyament fastijós, i quasi sempre acabe malhumorat, cansat...

Qualsevol psicòleg o aprenent de psicòleg dirà que això és normal: que si l'estrés dels Nadals, que si les relacions personals, que si el canvi d'hàbits, que si l'acumulació de compromisos socials en eixos dies...

D'acord, ho accepte. És normal. És previsible, esperable... I, no obstant això, mai no ho encaixe bé. Mai m'ho espere; mai no m'hi acostumaré.

Perquè... acabe el Nadal tocat; i no vull que siga així. Enguany, concretament, acabe dubtant un muntó de l'autenticitat i la profunditat de les meues relacions d'amistat. Ja ho sé... potser és només una ratllada mental, però... No puc evitar-ho.

No només dubte per mí, o per la meua part. O siga, jo sé que acabe fart de tant de compromís, de tanta festa, de tanta obligació de comprar regals... [No volguera que desaparegera el Nadal comercial completament; només que es frenara un poc l'esperit plenament consumista d'estes festes. Passar-s'ho bé tots junts per a mi està bé, i fer-nos alguns regals senzills per tal d'il·lusionar, divertir, donar gust... Però pense que quasi tot se n'ha eixit de qualsevol mesura, en general.] I això em fa que estiga menys comunicatiu, menys receptiu i, sobre tot, amb menys paciència. És cert (supose que és habitual en la gent, però jo ho acuse molt, pense); quan estic cansat, ho veig quasi tot amb una mirada més pesimista, i tinc menys paciència amb la gent. El meu estat d'ànim i el meu caràcter van units... :-(

Però també he vist actituds de la gent que m'han fet dubtar... He acabat pensant que la gent de vegades pensa moltes coses de mi que no em diu... Paranoies, pot ser. Però... No m'he sentit totalment acceptat, eixa és la veritat. I és molt probable que en gran part açò siga degut al meu cansanci general dels Nadals, unit a altres agobis i mals moments relacionats amb el treball, ma kasa (no la meua família, sinó el lloc on jo visc, el meu pis), el meu grup cristià de referència... Tot són xicotetes coses que es junten, i que al final fan que ho veja tot més negre...

D'acord. Per tant, he de preocupar-me més bé de solucionar eixos xicotets problemes que s'amuntonen i que al final es fan una gran bola (no sé si de neu o de què)...

Però, la veritat, acabe els Nadals sense saber realment quins són realment els meus amics, si jo agobie massa a la gent i no me n'adone, si realment puc confiar en algú, si realment hi ha gent a qui li abellix estar amb mi, etc. Ho jure, aixina és com acabe els Nadals. Amb més dubtes que quan vaig començar. Tinc la sensació que la gent no sol atrevir-se a dir-me les coses a la cara... Tanta por done?? Tan superficial resulte jo mateix??

Quina part hi ha de ratlladura de coco, menjada de tarro o palla mental en tot açò, i què n'hi ha de veritat? Com puc extraure alguna cosa positiva de tot açò, alguna cosa que em servisca per a aprendre i per a tirar endavant...?

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Mucha ralladura sí parece que haya...

Kaminant ha dit...

Sí...

Siempre que escribo/pienso/digo cosas así, me doy cuenta de que, al final, con el paso del tiempo acabo considerándolas en gran parte pajas mentales. Lo son, quiero decir.

Quizás me hacía falta esta terapia de dar el coñazo a la blogosfera para darme cuenta de lo mucho que hay de autocomedura de coco en lo que pienso...

El hecho, sin embargo, es que me encuentro con las dudas que ya he expresado en el post... Y, de la misma manera que he llegado ahí por medio de mis pensamientos (interpretando libremente los hechos, cual músico virtuoso que pasa olímpicamente de la partitura), tendré que salir yo sólo de ahí (dándome tiempo a mí mismo para darme cuenta de que realmente he malinterpretado algunas —o muchas— cosas...).

Reconozco mi debilidad (bien podría decirse problema) en estos aspectos. Siempre caigo en las mismas trampas.

La pregunta que me toca hacerme es la que planteo en mi siguiente post.

GRACIAS por tus comentarios. De verdad.