Objectius

Una manera de plantejar-se objectius: preguntar-se

1. Què no m'agrada en la meua vida? Què vull canviar?
2. Què m'agrada en la meua vida? Què vull mantindre?

Una manera de portar a terme eixos objectius:

No més d'un objectiu alhora. Un objectiu darrere d'un altre.

Lectures Diumenge XXXII durant l'any. Reflexions

La primera lectura em parla de SACRIFICI, i també, en part, la segona: em parla de demanar forces per a continuar lluitant i per a ser coherent i fidel a uns principis.

Per a mi, la paraula SACRIFICI implica esforç i lluita. És entrega de u mateix, principalment.

Em costa pensar amb claredat què és lo que sent quan llegisc tot açò.

Per una part, tinc en el cap lo que he aprés estos dies:

• Que cada u et pot vore d'una manera, però tu no pots controlar què percep la gent de tu, què els arriba, si els agrades o no. No pots controlar si agrades a la gent o no. Lo que sí pots saber i controlar és si t'agrades a tu mateix. Lo que hi ha en el teu interior, la motivació teua per a actuar, ha de ser independent d'allò que la gent espera de tu. Té a vore amb lo que TU esperes de tu mateix. És a tu mateix a qui no has de defraudar ni decebre.

• Que en la vida tot es reduïx a decidir unes prioritats, i a sacrificar-se o esforçar-se o lluitar per allò que tu has decidit que és prioritari o important PER A TU.

• On queden els demés? En el meu cas, queden en el meu cor, en el meu interior, ja que una de les meues prioritats és fer el bé als demés.

Últimament ho veig més, tot això. Em sent més en pau amb mi mateix. També em sent trist per J., per com ho està passant. No puc evitar sentir-me mal per ella. Patisc. Tant de bo açò se solucione prompte.

Demane forces a Déu per a mantindre'm ferm en les meues conviccions, per a continuar creant en mi el desig d'ajudar els demés, de sacrificar-me per ells.

També demane forces per a sacrificar-me en la Tesi. Em fan falta.

EDITE:

També m'adone que el SACRIFICI ve com a conseqüència del COMPROMÍS que u decidix tindre amb aquelles coses que prioritza, aquelles que per a ell són importants.

Per tant, afegisc la paraula COMPROMÍS a la cadena: avaluar, revisar, reflexionar → prioritzar → compromís → sacrifici.

Amics

Image: vichie81 /
FreeDigitalPhotos.net

Amics que fa temps que no veus, i que veus només durant uns minuts hui. Amics amb qui t'unixen moltes coses. Amics que somriuen i s'alegren de vore't. Amics que t'acullen, com si no haguera passat el temps. Amics que t'escolten, que et respecten, encara que potser voldrien una cosa diferent. Amics que fan que desaparega instantàniament la distància que podia haver-hi a causa del llarg temps sense vore's i sense compartir moments profunds. Amics de veritat.

I és quan pense que m'estic perdent moltes coses, i és quan sé que estic furtant moments a ells i a ella, i és quan em dic que no tinc més remei que apretar, concentrar-me i acabar d'una vegada amb esta etapa que tant m'està costant acabar.

Bons propòsits per al 2012

Image: scottchan
/ FreeDigitalPhotos.net

Molts desitgem, estem desitjant o hem desitjat que este nou any siga millor que l'anterior; que supose la culminació de projectes; que vinga carregat d'il·lusió, de coses bones... Jo ho he fet, almenys.

Només vull recordar-me a mi mateix una cosa: CADA DIA hem de treballar per fer realitat eixos desitjos. SÓC JO qui ha de convertir-los en realitat. Depén de mi.

Bon Nadal significa...

Image: nuttakit
/ FreeDigitalPhotos.net

M'ha agradat molt esta entrada del blog Nova Bella, que no coneixia:

• Nova Bella :  ¡Feliz Navidad! per Vicente Sm

Som realment conscients d'allò que demanem quan desitgem Bon Nadal?

Estic disposat a ACOLLIR de veritat a este Xiquet que naix?

Gent que se'n va, gent que queda

[Image: Pixomar
/ FreeDigitalPhotos.net]

Hi ha un moment en què tots hem d'anar-nos-en.

Divendres va faltar el meu iaio. Però ara és quan més aprecie el seu exemple, les seues bondat, sinceritat, rectitud, humilitat, fidelitat... Sempre va intentar fer el bé. Era massa recte de vegades, massa exigent, però només perquè ell volia lo millor per a tots. I va ser molt bo. Era una persona bona.

Ara queda el seu exemple, la seua memòria. Ell està viu en nosaltres.

Relativitzar els plans, però tindre'ls

Tranquil. Amb faena, un poc saturat mentalment, però tranquil. Perquè pense que sé per on vaig.

Però també sé que la vida, el destí (o Déu) es riu dels plans que tenim. Pense que els plans, els projectes de vida, són humanament necessaris, i servixen de brúixola. Però cal saber relativitzar. Cal saber que la vida, i eixos mateixos plans ens van a conduir per on  i cap on menys ens podríem esperar. Cada dia és un punt de partida nou.

Canvi... de què, cap a on...?

Després d'un temps llarguíssim sense moure'm, sense escriure, torne a fer-ho, perquè ho necessite.

Necessite aclarir-me. CREC que tinc clares moltes coses, però al mateix temps no tinc clar lo fonamental: en què vull basar la meua vida? Si em considere cristià, ¿què estic disposat a fer pels demés? Com d'obert estic? Vull aprofundir i nodrir la meua fe, les meues creences, o les vull deixar morir?

Quan acabe esta etapa de molt de treball que m'ha obligat a deixar de costat amics, família, aficions... i m'ha "desprogramat", ¿¿què vaig a fer amb ma vida??

Després de tot eixe temps d'aïllament, que encara no s'ha acabat, no sóc ja el mateix. Sé que després d'eixe treball, quan tot acabe, NO serà com si res no haguera passat, com si el temps no s'haguera mogut.

Tinc clares algunes coses, com deia. Tinc clar que he d'organitzar-me millor, saber prioritzar... En l'àmbit purament professional, crec que sé com enfocar i encarar el futur; sé lo que vull fer i lo que no. Em falta saber potenciar les meues capacitats, les meues habilitats. Buscar les coses que se'm donen millor i que m'agrada fer.

Això, en l'àmbit professional. Però pense que en l'àmbit personal seria paregut.

Una cosa tinc clara: vull estar centrat en els amics i en la família. Això ja suposa un programa de vida, en realitat. Ja tindré prou, per una part, amb intentar comprendre, ajudar, acompanyar, ser amic, ser pròxim, no ferir, ajudar, tindre empatia... Ahí ja tinc molt a fer, molt de camí a recórrer.

Però, llevat de tot això... Què sóc jo? Qui sóc jo? Què defenc? En què crec? Per quines coses estic disposat a lluitar? Em callaré o parlaré? Denunciaré, o seré còmplice? Sóc lo que en cada moment mana el corrent? O sóc jo, les meues circumstàncies i les meues decisions? Continue depenent tant de la imatge que té la gent de mi?

També pense que una idea vàlida, clara i fonamental és esta: jo sol no puc canviar el món, però puc començar per canviar jo mateix. Només he de "preocupar-me" i ocupar-me de canviar jo, de ser més autèntic, de sintonitzar el pensament i els actes, de tractar de ser element de canvi. M'agradaria ser element de canvi en mi mateix i en el meu voltant, però sense ser font de "distorsió", de polèmica, de problemes.

També hi ha una cosa que vaig llegir no fa molt, i que se'm va quedar: "decidix fer una cosa només si el teu cap i el teu cor hi estan d'acord, si els dos volen fer-la".

Tinc encara dubtes. Eixes premisses poden ajudar a decidir en el dia a dia, però així i tot, em falta tindre clar l'objectiu fonamental.

El Bon Pastor

Crec recordar que ja vaig escriure una entrada sobre este tema. NO vaig a llegir-la, de moment.

Seria capaç de donar la vida pels demés?

Em sent "ramat", o vaig pel meu compte?

Per a mi, el meu nucli d'acció és la meua família. Pense que si ahí no sóc capaç de donar-me, no té massa sentit que prove altres opcions d'acció social. Ahí vull ser pastor, en el sentit de donar-me a tope.

Quant a ser "ramat"... Em sent molt independent i individualista; tota la vida. M'encanta control·lar la meua situació, ser jo qui decidix en ma vida... Però m'agrada la frase que diu Jesucrist: "Conec les meues ovelles, i elles em coneixen a mi". Déu ens tracta de manera personalitzada; ens coneix a cadascun, individualment; això vull entendre d'eixa frase.

Per a mi, vol dir que puc ser jo mateix, i sentir-me part del grup de creients, tot alhora; sense perdre la meua individualitat.

Continue kaminant

13 mesos després, torne a escriure.

Tinc la necessitat de continuar escrivint sobre dos aspectes molt relacionats de la meua vida: l'espiritualitat i el compromís social. Cap a eixos dos temes vaig a enfocar este blog, com pràcticament venia sent ja; només que ara en sóc més conscient, i tinc més clar el propòsit d'este blog.

Gent compromesa, o que vol estar-ho

Tant de temps sense escriure, i ara dos dies seguits! Mira, així són les coses...

Estic fent, junt amb la meua parella, un curset sobre gestió interna d'ONG. Està bé. És tot un món per descobrir, per a mi, la veritat. Potser en faré una avaluació o un resum, ací, més endavant (si tinc temps).

Però l'únic que volia comentar ací hui és que, malgrat estar en contacte amb moltes persones compromeses, que a més són molt bons amics, el fet d'eixir del meu ambient i proposar-me fer este curset, i juntar-me amb gent molt diversa, compromesa de diferents maneres i amb diferents experiències, inquietuds, visions... m'ha fet sentir... part. M'ha fet sentir part d'eixe món de persones que volem un món millor. No sóm herois, no som especials (o no més que la resta de persones), no som millors que ningú. No ho veig així. I som molt diferents entre nosaltres, com deia.

Però estem allí, en eixe curset, debatent, parlant, intercanviant experiències, aprenent... enriquint-nos. Les persones; sempre ens enriquim, els uns als altres, quan interactuem, quan deixem que l'altre ens toque, ens arribe.

Quanta gent, amb quanta riquesa dins d'ella... Eixa era la meua reflexió de hui.

D'altra banda, a mi, particularment, el curset m'està servint per a adonar-me de la quantitat de coses que es poden fer per a millorar la vida de la gent; sempre, vist com una manera d'ajudar-se a u mateix. Tots som germans, i estem en la mateixa història.

Aquellos maravillosos años

Serà que ja sóc "un iaio", com diuen, o serà la malenconia d'este hivern que ara comença a ser, però, siga lo que siga...

Fa unes setmanes em vaig retrobar amb una vella amiga de l'època universitària, que es troba a la vora dels 30 anys, amb la corresponent crisi per "revisió d'objectius" ("lo que volia fer" vs "lo que he fet fins ara"). Vàrem recordar vells temps, vàrem parlar d'amics comuns que ja s'han casat i tenen fills, i, en general, de l'evolució que han dut les vides d'aquells que coneixíem.

[Una època universitària en què, per a arribar al Campus de Burjassot, només disposàvem de l'autobús 63, que sempre anava a parir, i en què vàrem ser testimonis directes de la irrupció d'Internet en la vida acadèmica; encara recorde quan, per primera vegada, ens varen assignar, a cada alumne, una adreça de correu electrònic!]

També hui m'he retrobat amb una altra amiga que ja feia més de 5 anys que no veia. I també lo mateix.

Com deia la cançó de Celtas Cortos: "Hoy no queda casi nadie de los de antes, y los que hay, han cambiado". Molt fort! No m'esperava mai poder fer esta visió retrospectiva i adonar-me de quant i com han evolucionat les vides de la gent, i que les coses canvien inexorablement (gran parauleta).

Arran de tot açò, també em feia una reflexió important; molt senzilla, però important.

Estic molt content d'haver-me retrobat amb esta gent. Gràcies a això, m'he adonat que en aquella època universitària vaig ser molt feliç, que els amics varen ser molt importants en aquell moment de la meua vida i que em varen marcar positivament. Ho sabia, però hui n'he sigut més conscient que mai.

També ara són molt importants els amics, sense dubte!, i també ara puc dir que, en essència, sóc feliç... Però tota aquella època va ser el començament, l'inici de com sóc ara, d'allò que sóc ara... Ara ho veig, i me n'alegre profundament.