Amics

Image: vichie81 /
FreeDigitalPhotos.net

Amics que fa temps que no veus, i que veus només durant uns minuts hui. Amics amb qui t'unixen moltes coses. Amics que somriuen i s'alegren de vore't. Amics que t'acullen, com si no haguera passat el temps. Amics que t'escolten, que et respecten, encara que potser voldrien una cosa diferent. Amics que fan que desaparega instantàniament la distància que podia haver-hi a causa del llarg temps sense vore's i sense compartir moments profunds. Amics de veritat.

I és quan pense que m'estic perdent moltes coses, i és quan sé que estic furtant moments a ells i a ella, i és quan em dic que no tinc més remei que apretar, concentrar-me i acabar d'una vegada amb esta etapa que tant m'està costant acabar.

Relativitzar els plans, però tindre'ls

Tranquil. Amb faena, un poc saturat mentalment, però tranquil. Perquè pense que sé per on vaig.

Però també sé que la vida, el destí (o Déu) es riu dels plans que tenim. Pense que els plans, els projectes de vida, són humanament necessaris, i servixen de brúixola. Però cal saber relativitzar. Cal saber que la vida, i eixos mateixos plans ens van a conduir per on  i cap on menys ens podríem esperar. Cada dia és un punt de partida nou.

Canvi... de què, cap a on...?

Després d'un temps llarguíssim sense moure'm, sense escriure, torne a fer-ho, perquè ho necessite.

Necessite aclarir-me. CREC que tinc clares moltes coses, però al mateix temps no tinc clar lo fonamental: en què vull basar la meua vida? Si em considere cristià, ¿què estic disposat a fer pels demés? Com d'obert estic? Vull aprofundir i nodrir la meua fe, les meues creences, o les vull deixar morir?

Quan acabe esta etapa de molt de treball que m'ha obligat a deixar de costat amics, família, aficions... i m'ha "desprogramat", ¿¿què vaig a fer amb ma vida??

Després de tot eixe temps d'aïllament, que encara no s'ha acabat, no sóc ja el mateix. Sé que després d'eixe treball, quan tot acabe, NO serà com si res no haguera passat, com si el temps no s'haguera mogut.

Tinc clares algunes coses, com deia. Tinc clar que he d'organitzar-me millor, saber prioritzar... En l'àmbit purament professional, crec que sé com enfocar i encarar el futur; sé lo que vull fer i lo que no. Em falta saber potenciar les meues capacitats, les meues habilitats. Buscar les coses que se'm donen millor i que m'agrada fer.

Això, en l'àmbit professional. Però pense que en l'àmbit personal seria paregut.

Una cosa tinc clara: vull estar centrat en els amics i en la família. Això ja suposa un programa de vida, en realitat. Ja tindré prou, per una part, amb intentar comprendre, ajudar, acompanyar, ser amic, ser pròxim, no ferir, ajudar, tindre empatia... Ahí ja tinc molt a fer, molt de camí a recórrer.

Però, llevat de tot això... Què sóc jo? Qui sóc jo? Què defenc? En què crec? Per quines coses estic disposat a lluitar? Em callaré o parlaré? Denunciaré, o seré còmplice? Sóc lo que en cada moment mana el corrent? O sóc jo, les meues circumstàncies i les meues decisions? Continue depenent tant de la imatge que té la gent de mi?

També pense que una idea vàlida, clara i fonamental és esta: jo sol no puc canviar el món, però puc començar per canviar jo mateix. Només he de "preocupar-me" i ocupar-me de canviar jo, de ser més autèntic, de sintonitzar el pensament i els actes, de tractar de ser element de canvi. M'agradaria ser element de canvi en mi mateix i en el meu voltant, però sense ser font de "distorsió", de polèmica, de problemes.

També hi ha una cosa que vaig llegir no fa molt, i que se'm va quedar: "decidix fer una cosa només si el teu cap i el teu cor hi estan d'acord, si els dos volen fer-la".

Tinc encara dubtes. Eixes premisses poden ajudar a decidir en el dia a dia, però així i tot, em falta tindre clar l'objectiu fonamental.

Gent compromesa, o que vol estar-ho

Tant de temps sense escriure, i ara dos dies seguits! Mira, així són les coses...

Estic fent, junt amb la meua parella, un curset sobre gestió interna d'ONG. Està bé. És tot un món per descobrir, per a mi, la veritat. Potser en faré una avaluació o un resum, ací, més endavant (si tinc temps).

Però l'únic que volia comentar ací hui és que, malgrat estar en contacte amb moltes persones compromeses, que a més són molt bons amics, el fet d'eixir del meu ambient i proposar-me fer este curset, i juntar-me amb gent molt diversa, compromesa de diferents maneres i amb diferents experiències, inquietuds, visions... m'ha fet sentir... part. M'ha fet sentir part d'eixe món de persones que volem un món millor. No sóm herois, no som especials (o no més que la resta de persones), no som millors que ningú. No ho veig així. I som molt diferents entre nosaltres, com deia.

Però estem allí, en eixe curset, debatent, parlant, intercanviant experiències, aprenent... enriquint-nos. Les persones; sempre ens enriquim, els uns als altres, quan interactuem, quan deixem que l'altre ens toque, ens arribe.

Quanta gent, amb quanta riquesa dins d'ella... Eixa era la meua reflexió de hui.

D'altra banda, a mi, particularment, el curset m'està servint per a adonar-me de la quantitat de coses que es poden fer per a millorar la vida de la gent; sempre, vist com una manera d'ajudar-se a u mateix. Tots som germans, i estem en la mateixa història.

Nou implus

No escric tant sovint com voldria, però... no passa res.

La Setmana Santa i la Pasqua han suposat per a mi un impuls, una xicoteta gran renovació. El temps dirà si la inèrcia dura molt o s'esfuma en l'esdevindre diari... Faig el que puc per a mantindre una actitud més compromesa i agraïda, i sentir que la Resurrecció ho canvia tot.

Bé, això pel que fa a la Pasqua. Per cert, va ser una celebració molt especial. Es va crear un ambient molt agradable i de confiança. Pense que ha servit per a unir-nos i sentir-nos més a prop, que ja feia falta.

Tornant a eixe nou projecte que vos comentava... Bo, he pensat molt sobre ell, perquè ens venia de sobte, sense demanar-ho, sense buscar-ho...

Com ja vaig comentar, estem tractant de llançar i dur endavant una nova activitat, dins del grup a què pertanc. De moment, no vull se massa explícit, ja que considere que este blog es anònim. Ni pense que siga necessari.

Som poca gent, en este projecte. És un projecte menut, que està sorgint.

De veritat, és cert, cal dir-ho: no és el tipus de projecte que jo havia pensat, ni el moment en què jo havia pensat comprometre'm. I venia donant-li voltes a això, moltes voltes. No volia abandonar (ni vaig a fer-ho), però m'està costant molt adaptar-m'hi, donar qualsevol pas. És, senzillament, el resultat d'haver estat parat durant tant de temps.

El tema és que ahir vaig comprendre, per fi, que dóna igual. Dóna igual en què havia decidit jo que m'agradaria col·laborar activament; dóna igual en quin moment havia pensat donar el pas de posar-me realment en marxa (quan estiguera més organitzat, per exemple, o quan estiguera més tranquil en el meu treball). El cas és que jo havia decidit ser d'ajuda. Doncs bé, he de ser d'ajuda on faça falta ajudar; NO on a mi em done la gana ajudar, sino ON CALGA ajudar realment. Doncs ahí he d'estar, ajudant. Mentres puga, i com puga. He comprés que això és l'important. I, particularment, també era important, en el meu cas, posar-se en marxa; començar. Amb lo que fóra, però començar.

Perquè ara és quan estic dedicant realment part del meu temps i del meu esforç (tant mental com físic) a una activitat altruista, per dir-ho de manera senzilla; a pensar en els demés, en definitiva, i no sols en mi.

Bo, també vull comentar que una cosa que em fa pensar és que "els demés" són també, sobretot, la meua família i els meus amics. SEMPRE (bo, des de fa ja un temps) he tingut clar que, per a mi, els primers que he d'atendre són la meua família i als meus amics. Si no estic disponible, obert, pròxim per a ells, no servirà de res la resta de coses a què puga dedicar el meu temps i el meu esforç, perquè estaré sent fals i buit, inconsistent, incoherent. Ho escric ací per a deixar-ho clar, i per a tindre-ho molt present.

Felicidad, para siempre

Ja he escrit algunes vegades en este blog al voltant de la importància que té, per a mi, la música.

La música, a més de donar a la vida una altra dimensió, és un element capaç d'influir en l'estat d'ànim.

Si no, vegeu este vídeo que m'han passat. No havia escoltat mai parlar d'este grup xilé, que fa reggae, i que s'anomena com la placa continental que va donar lloc a les que hui en dia són, més o menys, les terres de l'hemisferi sud.



M'ha agradat molt, esta cançó. M'ha arribat a través d'un correu d'una molt bona amiga, en què ens desitja un bon començament de setmana.

Doncs, sí, és una molt bona manera de començar la setmana. Si escoltes detingudament esta cançó, el "bon rotllo" de la música reggae entra per l'oïda i, des del cervell, transforma el teu estat d'ànim, independentment que u siga o no aficionat a este grup o a esta classe de música (o a alguna que altra substància).

Doncs, això... Bona setmana, i felicitat per sempre! :-)

Aquellos maravillosos años

Serà que ja sóc "un iaio", com diuen, o serà la malenconia d'este hivern que ara comença a ser, però, siga lo que siga...

Fa unes setmanes em vaig retrobar amb una vella amiga de l'època universitària, que es troba a la vora dels 30 anys, amb la corresponent crisi per "revisió d'objectius" ("lo que volia fer" vs "lo que he fet fins ara"). Vàrem recordar vells temps, vàrem parlar d'amics comuns que ja s'han casat i tenen fills, i, en general, de l'evolució que han dut les vides d'aquells que coneixíem.

[Una època universitària en què, per a arribar al Campus de Burjassot, només disposàvem de l'autobús 63, que sempre anava a parir, i en què vàrem ser testimonis directes de la irrupció d'Internet en la vida acadèmica; encara recorde quan, per primera vegada, ens varen assignar, a cada alumne, una adreça de correu electrònic!]

També hui m'he retrobat amb una altra amiga que ja feia més de 5 anys que no veia. I també lo mateix.

Com deia la cançó de Celtas Cortos: "Hoy no queda casi nadie de los de antes, y los que hay, han cambiado". Molt fort! No m'esperava mai poder fer esta visió retrospectiva i adonar-me de quant i com han evolucionat les vides de la gent, i que les coses canvien inexorablement (gran parauleta).

Arran de tot açò, també em feia una reflexió important; molt senzilla, però important.

Estic molt content d'haver-me retrobat amb esta gent. Gràcies a això, m'he adonat que en aquella època universitària vaig ser molt feliç, que els amics varen ser molt importants en aquell moment de la meua vida i que em varen marcar positivament. Ho sabia, però hui n'he sigut més conscient que mai.

També ara són molt importants els amics, sense dubte!, i també ara puc dir que, en essència, sóc feliç... Però tota aquella època va ser el començament, l'inici de com sóc ara, d'allò que sóc ara... Ara ho veig, i me n'alegre profundament.