El Bon Pastor

Crec recordar que ja vaig escriure una entrada sobre este tema. NO vaig a llegir-la, de moment.

Seria capaç de donar la vida pels demés?

Em sent "ramat", o vaig pel meu compte?

Per a mi, el meu nucli d'acció és la meua família. Pense que si ahí no sóc capaç de donar-me, no té massa sentit que prove altres opcions d'acció social. Ahí vull ser pastor, en el sentit de donar-me a tope.

Quant a ser "ramat"... Em sent molt independent i individualista; tota la vida. M'encanta control·lar la meua situació, ser jo qui decidix en ma vida... Però m'agrada la frase que diu Jesucrist: "Conec les meues ovelles, i elles em coneixen a mi". Déu ens tracta de manera personalitzada; ens coneix a cadascun, individualment; això vull entendre d'eixa frase.

Per a mi, vol dir que puc ser jo mateix, i sentir-me part del grup de creients, tot alhora; sense perdre la meua individualitat.

Continue kaminant

13 mesos després, torne a escriure.

Tinc la necessitat de continuar escrivint sobre dos aspectes molt relacionats de la meua vida: l'espiritualitat i el compromís social. Cap a eixos dos temes vaig a enfocar este blog, com pràcticament venia sent ja; només que ara en sóc més conscient, i tinc més clar el propòsit d'este blog.

Gent compromesa, o que vol estar-ho

Tant de temps sense escriure, i ara dos dies seguits! Mira, així són les coses...

Estic fent, junt amb la meua parella, un curset sobre gestió interna d'ONG. Està bé. És tot un món per descobrir, per a mi, la veritat. Potser en faré una avaluació o un resum, ací, més endavant (si tinc temps).

Però l'únic que volia comentar ací hui és que, malgrat estar en contacte amb moltes persones compromeses, que a més són molt bons amics, el fet d'eixir del meu ambient i proposar-me fer este curset, i juntar-me amb gent molt diversa, compromesa de diferents maneres i amb diferents experiències, inquietuds, visions... m'ha fet sentir... part. M'ha fet sentir part d'eixe món de persones que volem un món millor. No sóm herois, no som especials (o no més que la resta de persones), no som millors que ningú. No ho veig així. I som molt diferents entre nosaltres, com deia.

Però estem allí, en eixe curset, debatent, parlant, intercanviant experiències, aprenent... enriquint-nos. Les persones; sempre ens enriquim, els uns als altres, quan interactuem, quan deixem que l'altre ens toque, ens arribe.

Quanta gent, amb quanta riquesa dins d'ella... Eixa era la meua reflexió de hui.

D'altra banda, a mi, particularment, el curset m'està servint per a adonar-me de la quantitat de coses que es poden fer per a millorar la vida de la gent; sempre, vist com una manera d'ajudar-se a u mateix. Tots som germans, i estem en la mateixa història.

Nou implus

No escric tant sovint com voldria, però... no passa res.

La Setmana Santa i la Pasqua han suposat per a mi un impuls, una xicoteta gran renovació. El temps dirà si la inèrcia dura molt o s'esfuma en l'esdevindre diari... Faig el que puc per a mantindre una actitud més compromesa i agraïda, i sentir que la Resurrecció ho canvia tot.

Bé, això pel que fa a la Pasqua. Per cert, va ser una celebració molt especial. Es va crear un ambient molt agradable i de confiança. Pense que ha servit per a unir-nos i sentir-nos més a prop, que ja feia falta.

Tornant a eixe nou projecte que vos comentava... Bo, he pensat molt sobre ell, perquè ens venia de sobte, sense demanar-ho, sense buscar-ho...

Com ja vaig comentar, estem tractant de llançar i dur endavant una nova activitat, dins del grup a què pertanc. De moment, no vull se massa explícit, ja que considere que este blog es anònim. Ni pense que siga necessari.

Som poca gent, en este projecte. És un projecte menut, que està sorgint.

De veritat, és cert, cal dir-ho: no és el tipus de projecte que jo havia pensat, ni el moment en què jo havia pensat comprometre'm. I venia donant-li voltes a això, moltes voltes. No volia abandonar (ni vaig a fer-ho), però m'està costant molt adaptar-m'hi, donar qualsevol pas. És, senzillament, el resultat d'haver estat parat durant tant de temps.

El tema és que ahir vaig comprendre, per fi, que dóna igual. Dóna igual en què havia decidit jo que m'agradaria col·laborar activament; dóna igual en quin moment havia pensat donar el pas de posar-me realment en marxa (quan estiguera més organitzat, per exemple, o quan estiguera més tranquil en el meu treball). El cas és que jo havia decidit ser d'ajuda. Doncs bé, he de ser d'ajuda on faça falta ajudar; NO on a mi em done la gana ajudar, sino ON CALGA ajudar realment. Doncs ahí he d'estar, ajudant. Mentres puga, i com puga. He comprés que això és l'important. I, particularment, també era important, en el meu cas, posar-se en marxa; començar. Amb lo que fóra, però començar.

Perquè ara és quan estic dedicant realment part del meu temps i del meu esforç (tant mental com físic) a una activitat altruista, per dir-ho de manera senzilla; a pensar en els demés, en definitiva, i no sols en mi.

Bo, també vull comentar que una cosa que em fa pensar és que "els demés" són també, sobretot, la meua família i els meus amics. SEMPRE (bo, des de fa ja un temps) he tingut clar que, per a mi, els primers que he d'atendre són la meua família i als meus amics. Si no estic disponible, obert, pròxim per a ells, no servirà de res la resta de coses a què puga dedicar el meu temps i el meu esforç, perquè estaré sent fals i buit, inconsistent, incoherent. Ho escric ací per a deixar-ho clar, i per a tindre-ho molt present.

Torne a kaminar... poc a poc

Bo, millor dit, torne a escriure allò que vaig kaminant, perquè realment mai no he deixat de kaminar, o, almenys, d'intentar-ho.

Com em recordava un bon amic a través d'un encertat e-mail, ja fa quasi un any que no escrivia ací. Realment, costa molt ser constant en açò d'escriure blogs. I, tot i tindre clar els beneficis que comporta a u mateix deixar per escrit les seues reflexions i experiències, hi ha vegades en què les coses urgents es mengen a les importants...

De tota manera, un any sencer de coses urgents no és creïble. El problema és més complex, i té dos o tres cares o aspectes: en primer lloc, de vegades no em sé organitzar, i això fa que l'important però no urgent es quede en l'oblit.

Segon: de vegades no és que no m'organitze, sinó que, realment, tinc massa faena. M'agradaria tindre'n menys; no estar sempre empalmant una cosa urgent amb la següent, ni dur quatre o cinc coses importants en el cap alhora.

Per últim, també vaig deixar d'escriure perquè veia que em llevava massa temps, però senzillament perquè no era capaç de mesurar o control·lar el temps que passava escrivint al blog. Puc perdre una vesprada sencera, perfectament, escrivint i pul·lint un post. I això no pot ser.

Realment, tot passa per organitzar-me millor. Pense que últimament (des de gener, més o menys) ho estic aconseguint. Espere que em dure.

I, per fi, he donat el pas de tornar a (intentar) escriure ací. Intentaré fer-ho almenys una vegada al mes; un propòsit humil, un objectiu fàcil de complir, per a començar.

També, ara tinc un motiu nou per a escriure. Porte molt, molt de temps dient que vull intentar comprometre'm en alguna activitat de tius social, sol·lidària... Viure per als demés, i no sols per a mi mateix.

Últimament he avançat prou (la meua consciència ho sap) en intentar pensar en els demés; particularment, en intentar estar atent a les necessitats de la gent més pròxima: parella, família, amics i companys de treball.

També, intente ser més coherent i fidel a mi mateix, i crec que ho estic aconseguint.

Doncs, bé, no fa molt una amiga ens va proposar a mi i a la meua parella participar en un projecte que està començant. Seria com la branca o vessant social d'un moviment juvenil.

De moment, no puc dir molt més, excepte que la meua parella i jo vàrem acceptar. Tenim una reunió a finals de mes. Vorem en què acaba tot açò; de moment, és una bonica aventura.

No ens plantejàvem comprometre's tan prompte en cap projecte social, però ho teníem com una prioritat de cara al futur (sembla que estiga palant d'un altre tipus de compromís... :-D ). De fet, en la meua lista personal d'activitats, projectes, etc., jo havia escrit no fa molt: "Voluntariat? Primer, organitzar-me". Bo, supose que ja estic prou organitzat...? No sé. El temps ho dirà.

Missió

Al voltant de les lectures de l'Evangeli de les útlimes setmanes, en el grup hem parlat del compromís del cristià, o, millor dit, de quina missió té, cadascú en particular, com a cristià.

També he parlat molt amb la meua parella sobre este tema...

És obvi que tinc (i ella també) una inquietud per ser sol·lidari, anem a dir-ho així. Una inquietud, un esperit, unes ganes...

D'una banda, pense que la meua vida no està completa si no hi ha una quota dedicada a fer alguna cosa pels demés, de manera desinteresada, gratuïta, etc. Però això sols no és suficient: u corre el risc de fer coses pels demés amb l'única finalitat de sentir-se millor amb si mateix.

Pense que cal completar eixe sentiment amb un altre: la certesa que estem obligats a donar-nos als altres. Que no podem viure esta vida si no és donant-nos als altres. Que ser sol·lidari és, més que una opció, una obligació (només faig que repetir i refermar-me en coses que ja he escrit ací). És la conseqüència lògica d'estimar este món i la gent que l'habita. És la conseqüència lògica de voler ser feliç, no tot sol, sinó acompanyat de tot el món en eixa busca de la felicitat.

Si estic dient que, per a mi, la busca d'una missió equival a concretar ser sol·lidari en accions...

Si estic dient això, torne a la conclusió de sempre: fins que no aprenga a organitzar-me el temps, no puc pretendre donar part del meu temps a cap causa sol·lidària (ni a cap projecte nou), perquè només provocaria més caos en la meua vida.

Potser sóc un poc radical, en la manera d'escriure-ho. Puc fer coses, clar. Sobretot, no dec ni puc deixar de buscar, d'estar atent, d'estar disponible...

Hui he estat comprant en una tenda de comerç just, i he descobert, a més dels regals més típics i freqüents, una muntonada de llibres interessants.

Últimament, m'adonaba que passava ràpidament les pàgines dels periòdics relatius a les guerres o les desgràcies al Tercer Món, etc. També, canviava de cadena quan en la televisió es parlaven d'estos temes... Potser no puc evitar-ho; i hi ha moments en què necessites evadir-te i pensar en altres coses...

El fet és que, de tota manera, entrar de nou en este establiment de comerç sol·lidari i, sobretot, llegir un poc d'estos llibres, m'ha fet reaccionar, m'ha fet obrir un poc els ulls de nou...

Una cosa que sí que puc fer és estar més informat, estar més al dia, i, en la mesura de les meues possibilitats (a través d'este blog, a través del meu treball com a docent...) donar a conéixer realitats que, en la cultura del benestar en què ens trobem, de vegades no interessa escoltar...

Bé, no sé... Només volia compartir amb vosaltres com em trobe, dins d'eixa busca de la missió com a cristià, dins d'eixa cerca per ser més sol·lidari.

Etiquetes

He trobat en El Lolaberinto la lletra d'una cançó d'un tal Álvaro Fraile (reconec que no el coneixia de res) que m'ha encantat. La copie ací:

Etiquetas (Álvaro Fraile)

Le llamas indecente porque anda entre la gente de mala reputación;
la llamas transgresora porque no hace caso a normas que no dicte el corazón;
le llamas idealista por querer vivir al día cada nuevo amanecer;
y a ese ni le llamas porque nadie se acuerda de él.

La llamas facilona por confundir siempre toda relación con amor;
le llamas optimista porque su punto de vista lleva siempre algún color;
le llamas inmaduro porque un día vio el futuro y así no se quiere ver;
no sabes llamar a ese porque ni le quieres conocer.

Le llamas el vendido porque cantó convencido y oye, su canción gustó;
le llamas retrasado porque va más lento y claro retrasa la producción;
le llamas el hortera porque en verdad se la pela vestir mal o del revés;
algo malo llamas a ese porque tú no le puedes ni ver.

Pon una etiqueta a cada persona y, tú tranquilo,
ya verás como aún nos sobran etiquetas para ti.

La llamas anticuada porque para ella es sagrada su religión y su fe;
le llamas bicho raro porque no lo tiene claro y no sabe muy bien quién es;
le llamas extranjero porque un día tuvo un sueño que acampó en otro país;
a ese no quieres llamarle que a saber que dice él de ti.

Le llamas diferente porque le es indiferente ser distinto a los demás;
le llamas progresista porque piensa que en la vida de algún modo hay que avanzar;
le llamas pordiosero porque eligió ser austero sin lujos ni propiedad;
y a ese no sabes llamarle porque no se te ha ocurrido ná.

Le llamas el asalta cunas por enamorarse de una que es veinte años menor que él;
le llamas la maricona porque ama a las personas sin fijarse si es mujer;
le llamas revolucionario por no pasar por el aro por creer en la igualdad;
y como a ese se la sopla, te cansaste de llamarle ya.

Hay una etiqueta, intransigente, a punto de ser puesta
para siempre en tu frente, una etiqueta para ti.

Feliç dia assolejat (de moment).

Organtizar-se el temps: en què puc millorar?

Fa poc vaig assistir a un curset sobre gestió del temps. Pensava que sabia alguna cosa sobre el tema, i, la veritat, últimament estava pensant que faig massa esforços per a organitzar-me el temps i que no aconseguisc res..., però vaig adonar-me que, si bé tinc clars alguns conceptes importants, encara em falta molt a aprendre i a practicar.

Per a organitzar-se bé el temps, cal tindre "apuntat" en algun lloc (físic; no val recordar-se'n de memòria) les tasques o activitats que u ha de fer. [L'ideal és tindre una "inbox", en paper o electrònica, on "buidar" totes les idees d'activitats que se'ns vinguen al cap, de manera que dediquem tot el nostre cervell només a pensar com fer lo que estem fent en cada moment, i no a recordar tot lo que hem de fer.] Cal assignar a eixes tasques una importància i una urgència, i, en funció d'això, realitzar-les, programar-les (és a dir, donar-los un lloc en el calendari), postposar-les, delegar-les o, simplement, oblidar-les. També és important saber descomposar les tasques més grans en activitats menudes, i estimar la duració de cada activitat. Tot això ho tinc clar i, més o menys, ho faig.

Ahí comença un dels meus problemes: "més o menys". M'he adonat de l'important que és la constància i el fet de tindre un hàbit, per a tot en la vida i, en particular, per a aprendre a planificar-se amb èxit.

Per tant, una cosa que no faig i hauré de fer és reservar un moment concret al principi de cada setmana per a planificar-la, i al principi de cada dia per a centrar-me i ser conscient, diguem-ne, de tot allò que he de fer en eixe dia. I obligar-me a complir-ho, fins que siga una rutina, fins que siga un hàbit.

Segons lo que vaig aprendre en el curset, la gestió eficaç del temps té molt a vore no sols ja amb tindre un horari o un ritme de treball estable, adequat, constant, sinó, fins i tot, amb el fet de tindre un ritme de vida "saludable", i fins i tot amb el fet de saber estar, de tindre el control sobre les situacions (control·lar les situacions, i no que les situacions et control·len a tu, frase típica, però molt útil). No servix de res perdre els nervis, aclaparar-se...

Saber reservar els temps de descans i d'oci, i d'esport..., saber en quins moments rendisc més o menys... Són coses en què puc millorar.

També, saber fins on puc arribar. Ser realista amb les planificacions, i amb el que sóc capaç de fer. Saber dir "no"; l'assertivitat... En això he millorat prou, pense. Estic molt escarmentat pel que fa a prometre coses que després no pots complir.

La veritat, en eixe curset la cosa que més clara em va quedar és que no tot està en fer-se horaris, calendaris i programes, sinó que hi ha moltes coses darrere o després d'això que també cal cuidar i tindre presents.

I que, més que dir "no tinc temps, no em dóna temps a res", hauria de reconéixer que lo que he de dir és "no he sabut organitzar-me, he d'organitzar-me millor". Em fastidia reconéixer que tinc esta assignatura pendent, però és així, i és un repte (i una necessitat) millorar-hi.

Felicidad, para siempre

Ja he escrit algunes vegades en este blog al voltant de la importància que té, per a mi, la música.

La música, a més de donar a la vida una altra dimensió, és un element capaç d'influir en l'estat d'ànim.

Si no, vegeu este vídeo que m'han passat. No havia escoltat mai parlar d'este grup xilé, que fa reggae, i que s'anomena com la placa continental que va donar lloc a les que hui en dia són, més o menys, les terres de l'hemisferi sud.



M'ha agradat molt, esta cançó. M'ha arribat a través d'un correu d'una molt bona amiga, en què ens desitja un bon començament de setmana.

Doncs, sí, és una molt bona manera de començar la setmana. Si escoltes detingudament esta cançó, el "bon rotllo" de la música reggae entra per l'oïda i, des del cervell, transforma el teu estat d'ànim, independentment que u siga o no aficionat a este grup o a esta classe de música (o a alguna que altra substància).

Doncs, això... Bona setmana, i felicitat per sempre! :-)

Aquellos maravillosos años

Serà que ja sóc "un iaio", com diuen, o serà la malenconia d'este hivern que ara comença a ser, però, siga lo que siga...

Fa unes setmanes em vaig retrobar amb una vella amiga de l'època universitària, que es troba a la vora dels 30 anys, amb la corresponent crisi per "revisió d'objectius" ("lo que volia fer" vs "lo que he fet fins ara"). Vàrem recordar vells temps, vàrem parlar d'amics comuns que ja s'han casat i tenen fills, i, en general, de l'evolució que han dut les vides d'aquells que coneixíem.

[Una època universitària en què, per a arribar al Campus de Burjassot, només disposàvem de l'autobús 63, que sempre anava a parir, i en què vàrem ser testimonis directes de la irrupció d'Internet en la vida acadèmica; encara recorde quan, per primera vegada, ens varen assignar, a cada alumne, una adreça de correu electrònic!]

També hui m'he retrobat amb una altra amiga que ja feia més de 5 anys que no veia. I també lo mateix.

Com deia la cançó de Celtas Cortos: "Hoy no queda casi nadie de los de antes, y los que hay, han cambiado". Molt fort! No m'esperava mai poder fer esta visió retrospectiva i adonar-me de quant i com han evolucionat les vides de la gent, i que les coses canvien inexorablement (gran parauleta).

Arran de tot açò, també em feia una reflexió important; molt senzilla, però important.

Estic molt content d'haver-me retrobat amb esta gent. Gràcies a això, m'he adonat que en aquella època universitària vaig ser molt feliç, que els amics varen ser molt importants en aquell moment de la meua vida i que em varen marcar positivament. Ho sabia, però hui n'he sigut més conscient que mai.

També ara són molt importants els amics, sense dubte!, i també ara puc dir que, en essència, sóc feliç... Però tota aquella època va ser el començament, l'inici de com sóc ara, d'allò que sóc ara... Ara ho veig, i me n'alegre profundament.