30 de gener del 2006

Déu és Amor... en valencià

Hola! No he desaparegut... Simplement, no tinc massa temps per a escriure.

L'Auryn (La història interminable)Tinc pendents altres dos entrades... Una d'elles, molt interessant (almenys, per a mi ho és) tracta d'un tema que de moment havia intentat evitar: Déu. Bo, és més que un tema... Realment, l'entrada és una reflexió al voltant de la meua pròpia fe, si és que se li pot dir així. És un tema que porta rondant-me molt de temps, i vaig decidir agafar-lo de cara a partir d'una conversa amb un bon amic. Però esta és una és una altra història i mereix ser contada en una altra ocasió ("La història interminable").

El cas és que, ja que m'he decidit a escriure i parlar de Déu ací (un poquet, només, perquè pense que l'important de Déu no és parlar-ne sinó viure'l), aprofite per a fer-me ressò ací d'una iniciativa que m'ha paregut molt encertada.

La plataforma Cristians pel Valencianisme ha publicat una traducció al valencià de la primera carta encíclica del Papa Benet XVI (àlies Ràtzinger), que tracta d'un tema fonamental per a tot cristià i tota persona que tinga com a objectiu fer d'este món un lloc millor per a tots: l'AMOR. Este és l'enllaç al document complet:

El costat obscur...Ja sé que el nou Papa s'ha guanyat les crítiques de molts, pels motius de sempre... Deixant a un costat les objeccions a la postura conservadora de la jerarquia eclesial en alguns temes, em dóna la impressió (per les coses que he pogut escoltar i llegir al voltant del document) que esta encíclica és interessant de llegir i espere poder traure d'ella algunes idees que m'ajuden a comprendre millor i a recordar en què consistix realment l'amor.

14 de gener del 2006

Vivència, i no paraules

Al voltant de la lectura de l'Evangeli d'este pròxim diumenge, Jn 1,35-42 ("—Mestre, on vius? —Vingueu i ho voreu."), he extret un tros del comentari del web de Servicios Koinonia:

Seguir a Jesús, caminar con él, no puede hacerse sino por haber tenido una experiencia de encuentro con él. Las teorías habladas —ni siquiera las teologías— no sirven. Nuestro corazón —y el de los demás— sólo se conmueve por las teorías vividas, por la vivencia y el testimonio personal.

Esta nit (ahir, ja, per l'hora que és) hem comentat esta lectura al grup, i... bo, si em dóna temps, ja escriuré ací les coses que més m'han cridat l'atenció.

10 de gener del 2006

Fent balanç des d'(un poc més a prop de) la normalitat

Pareix que quan comença un nou any calga fer-se propòsits, carregar-se de bones intencions... Bo, pense que és una cosa que sorgix quasi de manera natural, i aixina ha sigut en el meu cas... Mirar endavant. Tractar de canviar alguna cosa, per tal de no arribar sempre al mateix lloc...

Però jo no puc deixar de fer balanç d'estos estranys (i alhora repetitius) dies de Nadal, des de la normalitat de la tornada a la rutina o, almenys, molt més a prop d'ella.

Està clar que he vist fantasmes on no n'hi ha, que m'he deixat dur pel cansanci, per... no sé massa bé com definir-ho... El meu cap ha rebentat, este Nadal, quan he estat fart de fer coses que no m'abellia del tot, de suportar situacions que no accepte del tot. Estic parlant en general, perquè em referisc a moltes xicotetes coses. Coses que m'agradaria que foren diferents, començant per coses de mi mateix. Projecte la meua frustració en el demés? No, jo no diria tant; a més, no vull entrar en eixa classe de llenguatge pseudopsicològic...

Sent objectiu, des de fa molt de temps no puc queixar-me de res, no tinc dret a queixar-me de la vida que tinc. I estic sa, content...

Però tinc encara coses pendents a resoldre:

  • Desordre. Encara que puga saber lo que vull, en un moment donat, sovint tinc massa desordre en el meu cap i en la meua vida com per a arribar a aconseguir-ho.
  • La meua feblesa per a acceptar que no tot el món pensa com jo, que no tot el món pot estar d'acord amb mi, i que no tot el món ha de tractar-me com jo espere ser tractat i considerat.
  • Relacionat amb això, caure en trampes d'eixe estil... Deixar-me dur...
  • Pense massa. Li done massa voltes a les coses. I no escolte. No em pare a escoltar.
  • Em despiste. No faig lo que he de fer, sinó lo que m'abellix en cada moment.
  • Sé que, per a mi, és bo recolzar-me en els amics, ser sincer, estar disponible... Però és roín ser massa depenent d'ells, buscar l'aprovació dels demés en tot...

No és una llista definitiva, ni exhaustiva, ni perfectament redactada, però està quasi tot allò que em fa mal, que m'impedix avanaçar... Com podeu vore, allò que m'impedix avançar sóc jo mateix. En eixa llista no hi ha RES referit a coses externes, o a altres persones.

Bo, i ara, què faig amb tot açò? Kaminar. Tirar endavant. Cap a on?

PD: Per cert... Quin dia més fred, gris i plujós hui a València, però, alhora, productiu, que convidava a treballar... tot resguardat i calentet, clar...

7 de gener del 2006

Un nou any per encetar

Passat este bache estrany de Cap d'Any a Reis (quan passe del tot, si passa)... tinc davant de mi una nova oportunitat de recomençar, un nou any encara per encetar...

Com diu Coti, en la cançó que estic escoltant ara mateix:

El río siempre vuelve al mismo sitio, y nunca te devuelve el mismo agua.

Què puc fer jo, de diferent?

És una pregunta molt bona per a fer-se a u mateix, quan vols que alguna cosa no isca sempre igual.

Què puc fer jo, de distint?
Què puc canviar jo (en mi, en la meua actitud,... en lo que siga), la pròxima vegada, o d'ara en avant, perquè el resultat final no siga el mateix que ara?

Sensacions, sentiments, pensaments... conclusions. Paranoies?

Vaig començar el Nadal cantant contra el consumisme (bo, per a mi, era una de les coses que significava l'acte de fer eixe concert, "per un Nadal diferent") i vaig acabant buscant els últims regals de Reis el mateix dia 5 de vesprada, desesperat, com sempre, intentant trobar allò que vols entre una massa de gent igualment desesperada... L'únic que pense en eixos moments és: "Pobres comerciants. Sí, gràcies a estos dies ells salven l'any, econòmicament parlant, però deuen acabar fets pols...". De veritat, em dóna per pensar això.

Bo, finalment vaig trobar tots els regals que volia, i crec que vaig encertar. Almenys, em queda el consol d'haver fet regals que alegren la gent quan els els dones... Ja que has de fer regals, almenys monta-t'ho bé... I he aconseguit fer un percentatge significatiu de les meues compres en comerços sol·lidaris. No està mal, per tant, el balanç. Però espere que el pròxim any siga diferent,... millor.

En general, pense que són més grans les meues intencions que les meues accions, les meues realitats... Després tornaré sobre açò, o en un altre moment, potser.

Sí que he acabat fart, este Nadal, de menjar, però també de moltes altres coses...

En general, ja és una constant en mi que la primera setmana de Nadal (des de la Nit de Nadal fins a Cap d'Any, més o menys) ho gaudisc tot a tope, perquè m'abellix una muntonada estar amb la gent, estar a gust, gaudir de la companyia, de les rises... No sé com explicar-ho, però és així. Potser durant la resta de l'any no dedique tant de temps a estar amb la família i els amics, i crec que, per a mi, el temps de Nadal és, en gran part, una oportunitat per a estar a gust amb la gent.

No obstant, la segona setmana (des de Cap d'Any fins a Reis) tot es torna estranyament fastijós, i quasi sempre acabe malhumorat, cansat...

Qualsevol psicòleg o aprenent de psicòleg dirà que això és normal: que si l'estrés dels Nadals, que si les relacions personals, que si el canvi d'hàbits, que si l'acumulació de compromisos socials en eixos dies...

D'acord, ho accepte. És normal. És previsible, esperable... I, no obstant això, mai no ho encaixe bé. Mai m'ho espere; mai no m'hi acostumaré.

Perquè... acabe el Nadal tocat; i no vull que siga així. Enguany, concretament, acabe dubtant un muntó de l'autenticitat i la profunditat de les meues relacions d'amistat. Ja ho sé... potser és només una ratllada mental, però... No puc evitar-ho.

No només dubte per mí, o per la meua part. O siga, jo sé que acabe fart de tant de compromís, de tanta festa, de tanta obligació de comprar regals... [No volguera que desaparegera el Nadal comercial completament; només que es frenara un poc l'esperit plenament consumista d'estes festes. Passar-s'ho bé tots junts per a mi està bé, i fer-nos alguns regals senzills per tal d'il·lusionar, divertir, donar gust... Però pense que quasi tot se n'ha eixit de qualsevol mesura, en general.] I això em fa que estiga menys comunicatiu, menys receptiu i, sobre tot, amb menys paciència. És cert (supose que és habitual en la gent, però jo ho acuse molt, pense); quan estic cansat, ho veig quasi tot amb una mirada més pesimista, i tinc menys paciència amb la gent. El meu estat d'ànim i el meu caràcter van units... :-(

Però també he vist actituds de la gent que m'han fet dubtar... He acabat pensant que la gent de vegades pensa moltes coses de mi que no em diu... Paranoies, pot ser. Però... No m'he sentit totalment acceptat, eixa és la veritat. I és molt probable que en gran part açò siga degut al meu cansanci general dels Nadals, unit a altres agobis i mals moments relacionats amb el treball, ma kasa (no la meua família, sinó el lloc on jo visc, el meu pis), el meu grup cristià de referència... Tot són xicotetes coses que es junten, i que al final fan que ho veja tot més negre...

D'acord. Per tant, he de preocupar-me més bé de solucionar eixos xicotets problemes que s'amuntonen i que al final es fan una gran bola (no sé si de neu o de què)...

Però, la veritat, acabe els Nadals sense saber realment quins són realment els meus amics, si jo agobie massa a la gent i no me n'adone, si realment puc confiar en algú, si realment hi ha gent a qui li abellix estar amb mi, etc. Ho jure, aixina és com acabe els Nadals. Amb més dubtes que quan vaig començar. Tinc la sensació que la gent no sol atrevir-se a dir-me les coses a la cara... Tanta por done?? Tan superficial resulte jo mateix??

Quina part hi ha de ratlladura de coco, menjada de tarro o palla mental en tot açò, i què n'hi ha de veritat? Com puc extraure alguna cosa positiva de tot açò, alguna cosa que em servisca per a aprendre i per a tirar endavant...?

2 de gener del 2006

Microcrèdits a través d'Internet

Ja és una realitat fer donacions per Internet en forma de microcrèdits directament als beneficiaris finals. El projecte es diu Kiva ("acord" i "unitat", en suahili), i la notícia es pot llegir a Canal Solidari:

Per participar com a soci, simplement cal registrar-se proporcionant unes dades mínimes. A la pàgina, els responsables oferixen informació sobre projectes que necessiten fons i els que ja els han obtingut.

Una vegada triat el negoci i enviats els diners —a través de targeta de crèdit o del sistema PayPal per correu electrònic— el soci rep informació mensual sobre el progrés del projecte que ha finançat.

També podeu llegir la notícia completa en castellà.

Una iniciativa semblant en Espanya és Cibersolidaridad.org.

L'ONU va declarar l'any que acabem de finalitzar com Any Internacional del Microcrèdit, com una via més per tractar d'abastar els Objectius del Mil·leni.

Immigració. Immigrants

Encetem l'any. Un altre any sencer, per a canviar el món, començant per nosaltres mateixos, clar, i pel nostre entorn més pròxim...

Bo. Un tema del que és molt fàcil parlar (tant a favor com en contra) és el de la immigració massiva... Reconec que els comentaris contra els immigrants que, per desgràcia, moltes persones solten alegrement (i normalment amb prou d'odi i despreci implícit en ells) em fan bollir la sang. No puc entendre com pot haver gent que no veja que les persones que deixen els seus països per vindre al nostre NO són el problema, sinó els qui patixen el problema. Són persones!! Ja no sé si és massa demanar vore'ls com a germans que són, però no podem oblidar que són persones com nosaltres mateixos...

Com deia, és molt fàcil —massa— parlar de la immigració... també a favor. Perquè és una realitat social complicada, i tot allò que s'hi diga sonarà a buit si no va seguit de fets. Més que parlar-ne, allò que cal fer és actuar, donar-hi solucions (com en tantes altres coses)...

Per a mi, la mínima actitud correcta (com en tants altres temes) és estar informat. Almenys, això.

Per això, m'ha paregut molt interessant l'informe que s'ha publicat recentment sobre la immigració a Madrid. És el primer d'una sèrie de butlletins que té previst publicar periòdicament l'observatori Madrid Entre Dos Orillas, baix el nom de Panorama de la Inmigración en la Comunidad de Madrid. Este butlletí oferix notícies, novetats, dades i un seguiment d'indicadors relacionats amb la immigració; a més, en cada edició s'aborda en profunditat un tema d'actualitat al voltant d'esta realitat, per a invitar a la reflexió i el debat. El número de desembre parla dels reptes que planteja la immigració, a la vista de les dades.

És un tema davant del qual no podem estar indiferents.

Per a acabar, una vinyeta que he trobat (punxeu sobre ella per a fer-la més gran):