Relativitzar els plans, però tindre'ls

Tranquil. Amb faena, un poc saturat mentalment, però tranquil. Perquè pense que sé per on vaig.

Però també sé que la vida, el destí (o Déu) es riu dels plans que tenim. Pense que els plans, els projectes de vida, són humanament necessaris, i servixen de brúixola. Però cal saber relativitzar. Cal saber que la vida, i eixos mateixos plans ens van a conduir per on  i cap on menys ens podríem esperar. Cada dia és un punt de partida nou.

Canvi... de què, cap a on...?

Després d'un temps llarguíssim sense moure'm, sense escriure, torne a fer-ho, perquè ho necessite.

Necessite aclarir-me. CREC que tinc clares moltes coses, però al mateix temps no tinc clar lo fonamental: en què vull basar la meua vida? Si em considere cristià, ¿què estic disposat a fer pels demés? Com d'obert estic? Vull aprofundir i nodrir la meua fe, les meues creences, o les vull deixar morir?

Quan acabe esta etapa de molt de treball que m'ha obligat a deixar de costat amics, família, aficions... i m'ha "desprogramat", ¿¿què vaig a fer amb ma vida??

Després de tot eixe temps d'aïllament, que encara no s'ha acabat, no sóc ja el mateix. Sé que després d'eixe treball, quan tot acabe, NO serà com si res no haguera passat, com si el temps no s'haguera mogut.

Tinc clares algunes coses, com deia. Tinc clar que he d'organitzar-me millor, saber prioritzar... En l'àmbit purament professional, crec que sé com enfocar i encarar el futur; sé lo que vull fer i lo que no. Em falta saber potenciar les meues capacitats, les meues habilitats. Buscar les coses que se'm donen millor i que m'agrada fer.

Això, en l'àmbit professional. Però pense que en l'àmbit personal seria paregut.

Una cosa tinc clara: vull estar centrat en els amics i en la família. Això ja suposa un programa de vida, en realitat. Ja tindré prou, per una part, amb intentar comprendre, ajudar, acompanyar, ser amic, ser pròxim, no ferir, ajudar, tindre empatia... Ahí ja tinc molt a fer, molt de camí a recórrer.

Però, llevat de tot això... Què sóc jo? Qui sóc jo? Què defenc? En què crec? Per quines coses estic disposat a lluitar? Em callaré o parlaré? Denunciaré, o seré còmplice? Sóc lo que en cada moment mana el corrent? O sóc jo, les meues circumstàncies i les meues decisions? Continue depenent tant de la imatge que té la gent de mi?

També pense que una idea vàlida, clara i fonamental és esta: jo sol no puc canviar el món, però puc començar per canviar jo mateix. Només he de "preocupar-me" i ocupar-me de canviar jo, de ser més autèntic, de sintonitzar el pensament i els actes, de tractar de ser element de canvi. M'agradaria ser element de canvi en mi mateix i en el meu voltant, però sense ser font de "distorsió", de polèmica, de problemes.

També hi ha una cosa que vaig llegir no fa molt, i que se'm va quedar: "decidix fer una cosa només si el teu cap i el teu cor hi estan d'acord, si els dos volen fer-la".

Tinc encara dubtes. Eixes premisses poden ajudar a decidir en el dia a dia, però així i tot, em falta tindre clar l'objectiu fonamental.

Nou implus

No escric tant sovint com voldria, però... no passa res.

La Setmana Santa i la Pasqua han suposat per a mi un impuls, una xicoteta gran renovació. El temps dirà si la inèrcia dura molt o s'esfuma en l'esdevindre diari... Faig el que puc per a mantindre una actitud més compromesa i agraïda, i sentir que la Resurrecció ho canvia tot.

Bé, això pel que fa a la Pasqua. Per cert, va ser una celebració molt especial. Es va crear un ambient molt agradable i de confiança. Pense que ha servit per a unir-nos i sentir-nos més a prop, que ja feia falta.

Tornant a eixe nou projecte que vos comentava... Bo, he pensat molt sobre ell, perquè ens venia de sobte, sense demanar-ho, sense buscar-ho...

Com ja vaig comentar, estem tractant de llançar i dur endavant una nova activitat, dins del grup a què pertanc. De moment, no vull se massa explícit, ja que considere que este blog es anònim. Ni pense que siga necessari.

Som poca gent, en este projecte. És un projecte menut, que està sorgint.

De veritat, és cert, cal dir-ho: no és el tipus de projecte que jo havia pensat, ni el moment en què jo havia pensat comprometre'm. I venia donant-li voltes a això, moltes voltes. No volia abandonar (ni vaig a fer-ho), però m'està costant molt adaptar-m'hi, donar qualsevol pas. És, senzillament, el resultat d'haver estat parat durant tant de temps.

El tema és que ahir vaig comprendre, per fi, que dóna igual. Dóna igual en què havia decidit jo que m'agradaria col·laborar activament; dóna igual en quin moment havia pensat donar el pas de posar-me realment en marxa (quan estiguera més organitzat, per exemple, o quan estiguera més tranquil en el meu treball). El cas és que jo havia decidit ser d'ajuda. Doncs bé, he de ser d'ajuda on faça falta ajudar; NO on a mi em done la gana ajudar, sino ON CALGA ajudar realment. Doncs ahí he d'estar, ajudant. Mentres puga, i com puga. He comprés que això és l'important. I, particularment, també era important, en el meu cas, posar-se en marxa; començar. Amb lo que fóra, però començar.

Perquè ara és quan estic dedicant realment part del meu temps i del meu esforç (tant mental com físic) a una activitat altruista, per dir-ho de manera senzilla; a pensar en els demés, en definitiva, i no sols en mi.

Bo, també vull comentar que una cosa que em fa pensar és que "els demés" són també, sobretot, la meua família i els meus amics. SEMPRE (bo, des de fa ja un temps) he tingut clar que, per a mi, els primers que he d'atendre són la meua família i als meus amics. Si no estic disponible, obert, pròxim per a ells, no servirà de res la resta de coses a què puga dedicar el meu temps i el meu esforç, perquè estaré sent fals i buit, inconsistent, incoherent. Ho escric ací per a deixar-ho clar, i per a tindre-ho molt present.

Torne a kaminar... poc a poc

Bo, millor dit, torne a escriure allò que vaig kaminant, perquè realment mai no he deixat de kaminar, o, almenys, d'intentar-ho.

Com em recordava un bon amic a través d'un encertat e-mail, ja fa quasi un any que no escrivia ací. Realment, costa molt ser constant en açò d'escriure blogs. I, tot i tindre clar els beneficis que comporta a u mateix deixar per escrit les seues reflexions i experiències, hi ha vegades en què les coses urgents es mengen a les importants...

De tota manera, un any sencer de coses urgents no és creïble. El problema és més complex, i té dos o tres cares o aspectes: en primer lloc, de vegades no em sé organitzar, i això fa que l'important però no urgent es quede en l'oblit.

Segon: de vegades no és que no m'organitze, sinó que, realment, tinc massa faena. M'agradaria tindre'n menys; no estar sempre empalmant una cosa urgent amb la següent, ni dur quatre o cinc coses importants en el cap alhora.

Per últim, també vaig deixar d'escriure perquè veia que em llevava massa temps, però senzillament perquè no era capaç de mesurar o control·lar el temps que passava escrivint al blog. Puc perdre una vesprada sencera, perfectament, escrivint i pul·lint un post. I això no pot ser.

Realment, tot passa per organitzar-me millor. Pense que últimament (des de gener, més o menys) ho estic aconseguint. Espere que em dure.

I, per fi, he donat el pas de tornar a (intentar) escriure ací. Intentaré fer-ho almenys una vegada al mes; un propòsit humil, un objectiu fàcil de complir, per a començar.

També, ara tinc un motiu nou per a escriure. Porte molt, molt de temps dient que vull intentar comprometre'm en alguna activitat de tius social, sol·lidària... Viure per als demés, i no sols per a mi mateix.

Últimament he avançat prou (la meua consciència ho sap) en intentar pensar en els demés; particularment, en intentar estar atent a les necessitats de la gent més pròxima: parella, família, amics i companys de treball.

També, intente ser més coherent i fidel a mi mateix, i crec que ho estic aconseguint.

Doncs, bé, no fa molt una amiga ens va proposar a mi i a la meua parella participar en un projecte que està començant. Seria com la branca o vessant social d'un moviment juvenil.

De moment, no puc dir molt més, excepte que la meua parella i jo vàrem acceptar. Tenim una reunió a finals de mes. Vorem en què acaba tot açò; de moment, és una bonica aventura.

No ens plantejàvem comprometre's tan prompte en cap projecte social, però ho teníem com una prioritat de cara al futur (sembla que estiga palant d'un altre tipus de compromís... :-D ). De fet, en la meua lista personal d'activitats, projectes, etc., jo havia escrit no fa molt: "Voluntariat? Primer, organitzar-me". Bo, supose que ja estic prou organitzat...? No sé. El temps ho dirà.

Missió

Al voltant de les lectures de l'Evangeli de les útlimes setmanes, en el grup hem parlat del compromís del cristià, o, millor dit, de quina missió té, cadascú en particular, com a cristià.

També he parlat molt amb la meua parella sobre este tema...

És obvi que tinc (i ella també) una inquietud per ser sol·lidari, anem a dir-ho així. Una inquietud, un esperit, unes ganes...

D'una banda, pense que la meua vida no està completa si no hi ha una quota dedicada a fer alguna cosa pels demés, de manera desinteresada, gratuïta, etc. Però això sols no és suficient: u corre el risc de fer coses pels demés amb l'única finalitat de sentir-se millor amb si mateix.

Pense que cal completar eixe sentiment amb un altre: la certesa que estem obligats a donar-nos als altres. Que no podem viure esta vida si no és donant-nos als altres. Que ser sol·lidari és, més que una opció, una obligació (només faig que repetir i refermar-me en coses que ja he escrit ací). És la conseqüència lògica d'estimar este món i la gent que l'habita. És la conseqüència lògica de voler ser feliç, no tot sol, sinó acompanyat de tot el món en eixa busca de la felicitat.

Si estic dient que, per a mi, la busca d'una missió equival a concretar ser sol·lidari en accions...

Si estic dient això, torne a la conclusió de sempre: fins que no aprenga a organitzar-me el temps, no puc pretendre donar part del meu temps a cap causa sol·lidària (ni a cap projecte nou), perquè només provocaria més caos en la meua vida.

Potser sóc un poc radical, en la manera d'escriure-ho. Puc fer coses, clar. Sobretot, no dec ni puc deixar de buscar, d'estar atent, d'estar disponible...

Hui he estat comprant en una tenda de comerç just, i he descobert, a més dels regals més típics i freqüents, una muntonada de llibres interessants.

Últimament, m'adonaba que passava ràpidament les pàgines dels periòdics relatius a les guerres o les desgràcies al Tercer Món, etc. També, canviava de cadena quan en la televisió es parlaven d'estos temes... Potser no puc evitar-ho; i hi ha moments en què necessites evadir-te i pensar en altres coses...

El fet és que, de tota manera, entrar de nou en este establiment de comerç sol·lidari i, sobretot, llegir un poc d'estos llibres, m'ha fet reaccionar, m'ha fet obrir un poc els ulls de nou...

Una cosa que sí que puc fer és estar més informat, estar més al dia, i, en la mesura de les meues possibilitats (a través d'este blog, a través del meu treball com a docent...) donar a conéixer realitats que, en la cultura del benestar en què ens trobem, de vegades no interessa escoltar...

Bé, no sé... Només volia compartir amb vosaltres com em trobe, dins d'eixa busca de la missió com a cristià, dins d'eixa cerca per ser més sol·lidari.

Organtizar-se el temps: en què puc millorar?

Fa poc vaig assistir a un curset sobre gestió del temps. Pensava que sabia alguna cosa sobre el tema, i, la veritat, últimament estava pensant que faig massa esforços per a organitzar-me el temps i que no aconseguisc res..., però vaig adonar-me que, si bé tinc clars alguns conceptes importants, encara em falta molt a aprendre i a practicar.

Per a organitzar-se bé el temps, cal tindre "apuntat" en algun lloc (físic; no val recordar-se'n de memòria) les tasques o activitats que u ha de fer. [L'ideal és tindre una "inbox", en paper o electrònica, on "buidar" totes les idees d'activitats que se'ns vinguen al cap, de manera que dediquem tot el nostre cervell només a pensar com fer lo que estem fent en cada moment, i no a recordar tot lo que hem de fer.] Cal assignar a eixes tasques una importància i una urgència, i, en funció d'això, realitzar-les, programar-les (és a dir, donar-los un lloc en el calendari), postposar-les, delegar-les o, simplement, oblidar-les. També és important saber descomposar les tasques més grans en activitats menudes, i estimar la duració de cada activitat. Tot això ho tinc clar i, més o menys, ho faig.

Ahí comença un dels meus problemes: "més o menys". M'he adonat de l'important que és la constància i el fet de tindre un hàbit, per a tot en la vida i, en particular, per a aprendre a planificar-se amb èxit.

Per tant, una cosa que no faig i hauré de fer és reservar un moment concret al principi de cada setmana per a planificar-la, i al principi de cada dia per a centrar-me i ser conscient, diguem-ne, de tot allò que he de fer en eixe dia. I obligar-me a complir-ho, fins que siga una rutina, fins que siga un hàbit.

Segons lo que vaig aprendre en el curset, la gestió eficaç del temps té molt a vore no sols ja amb tindre un horari o un ritme de treball estable, adequat, constant, sinó, fins i tot, amb el fet de tindre un ritme de vida "saludable", i fins i tot amb el fet de saber estar, de tindre el control sobre les situacions (control·lar les situacions, i no que les situacions et control·len a tu, frase típica, però molt útil). No servix de res perdre els nervis, aclaparar-se...

Saber reservar els temps de descans i d'oci, i d'esport..., saber en quins moments rendisc més o menys... Són coses en què puc millorar.

També, saber fins on puc arribar. Ser realista amb les planificacions, i amb el que sóc capaç de fer. Saber dir "no"; l'assertivitat... En això he millorat prou, pense. Estic molt escarmentat pel que fa a prometre coses que després no pots complir.

La veritat, en eixe curset la cosa que més clara em va quedar és que no tot està en fer-se horaris, calendaris i programes, sinó que hi ha moltes coses darrere o després d'això que també cal cuidar i tindre presents.

I que, més que dir "no tinc temps, no em dóna temps a res", hauria de reconéixer que lo que he de dir és "no he sabut organitzar-me, he d'organitzar-me millor". Em fastidia reconéixer que tinc esta assignatura pendent, però és així, i és un repte (i una necessitat) millorar-hi.

Gestió del temps, productivitat sense estrés...

Gestió del temps, productivitat sense estrés, vida equilibrada, vida plena i completa...

Què té a vore tot açò amb el propòsit d'este blog? Bo, no és la primera vegada que escric ací al voltant de la necessitat d'organitzar-me el temps, per a poder estar bé, diguem-ne. Sempre m'ha interessat el tema del desenvolupament personal, i pense que cada vegada anirà tenint més presència en este blog. En última instància, crec que cuidar-se i estar bé amb u mateix fa possible donar-se més i millor als demés.

De fet, pense que és un assumpte que descuidem, en general, en la cultura occidental actual. No aprenem a viure sense estrés, a tindre una vida equilibrada i completa, sinó a buscar l'èxit a tota costa, traduït en trobar un treball, un cotxe, una casa i companyia sentimental. Bo, este és un discurs excessivament repetit i un poc antic, però el ben cert és que, sovint, u arriba a la suposada adultesa ["Període vital que seguix l'adolescència", DVO] sense preparació, eines ni habilitats per a fer front amb èxit a una vida plena de tasques, compromisos, projectes, demandes, coses a fer...

Podem (i hem de) rebel·lar-nos contra les exigències d'una vida plena de compromisos imposats, per suposat, però és inevitable i necessari prendre compromisos no imposats, optar decididament per allò que volem fer per a arribar a un objectiu que nosaltres mateixos hem triat. O siga, els compromisos i els quefers diaris estan ahí, també en una vida que vol ser viscuda de manera compromesa i alternativa.

Continuaré en un altre moment. Ara no tinc més temps, perquè he de centrar-me en la meua tesi (com ja deia fa més d'un any, en una entrada que continua tenint tota la vigència d'aquell moment).