How to make the world a better place

Les vinyetes de Harold's Planet, m'encanten... I en concret, esta (punxeu-la per a vore-la més gran):

[Nota: El verb "tickle" vol dir "fer cosquerelles/pessigolles". Ací se'n fa ús com a onomatopeia.]

Proyecto Tod@s

I una altra realitat, amb totes les lletres, que em parla de la factibilitat d'un món millor...

Lucía Rueda ha presentat, dins d'una exposició de la seua obra, el Projecte Tot(e)s (bo, en castellà, Proyecto Tod@s). Perquè, sí, esta exposició és més que una mostra, més que un treball... És tot un projecte; un projecte comunicatiu, per a mi.

Des de la meua falta d'educació artística i la meua ingenuïtat, vull comentar allò que jo he entés i he experimentat.

Òbviament, no és trivial endevinar què s'amaga darrere d'una obra abstracta, què volia transmetre l'artista... Però, ¿es tracta d'endevinar, o d'experimentar? Els colors del Proyecto Tod@s poden transmetre'ns moltes i diferents sensacions... Això ja és important.

Com dic, després, està també tot el missatge que l'artista pretén transmetre o, simplement, allò que l'ha inspirada o que l'ha moguda...

El Proyecto Tod@s tracta de mostrar una possibilitat, una realitat actual i una realitat possible; una visió pròpia de la realitat, basada en el color. Lucía proposa tota una simbologia, que a mi m'ha captivat i m'ha paregut totalment... ratllant. Preferisc no comentar de moment més coses al voltant d'esta simbologia, perquè encara hi ha la possibilitat de visitar l'exposició (fins a l'11 de març, en què pense que hi haurà un bonic concert de cloenda...), i és millor tindre l'oportunitat de descobrir-la a partir de la mateixa l'autora.

Gràcies, Lucía, per obrir-nos noves finestres a una altra realitat.

P.D.: A aquells que heu visitat l'exposició, vos convide a escriure ací tot allò que vos haja suggerit.

Un altre món és possible. També una altra Església

Em va encantar el lema de l'última campanya de Mans Unides: Un altre món és possible. Depén de tu.

No vaig a parlar ara d'esta campanya, desenrotllada a mitjans de febrer... Només puc dir que... pense que encara falta molt per fer. No és un pensament desesperançat. Només és la meua conclusió, res més.

No volia parlar d'això, però eixa frase m'agrada molt, i me l'ha recordada açò que vaig a comentar ara. Volia afegir ací un enllaç a un article que he trobat de manera casual al voltant del Fòrum sobre Cristianisme i Món d'Avui que, com cada any, va tindre lloc a València fa una setmana. L'autor ressalta la visió que li queda a ell de l'Església, a partir de la realitat que observa, viu i experimenta en el Fòrum.

Este és l'enllaç:

• ATRIO - Valencia: Otra Iglesia posible ya es real

Mai no he assistit a este fòrum, però em sembla interessant. Potser l'any vinent...

Tinc pendent una entrada en este blog al voltant de la meua fe, de si em considere cristià o no. Realment, este blog no tracta —ni vull que tracte— sobre cristianisme, sinó més bé sobre solidaritat i, concretament, sobre com fer solidaritat dia dia, com canviar el món dia a dia.

Però no hi ha dubte que, ara mateix, la meua ubicació, el meu punt d'inici, és l'Església. És l'Església qui em cuida, la que m'ha fet despertar, i és des de l'Església des d'on pense que puc fer el meu camí, començar a kaminar... I quan dic Església pense realment en persones, no en organització. Persones amb cares, ulls, mans i veus concretes. Persones amb nom i cognoms...

I per això comente i comentaré ací totes aquelles realitats de l'Església que per a mi tinguen a vore amb eixe objectiu, únic i universal, de canviar el món.

PD: Una altra bella realitat de l'Església es la NAO, la Nit d'Art i Oració, que està succeint ara mateix, a Madrid... És gràcies a estes coses, a estes persones, que tinc la certesa que un altre món és possible JA.

Kaminant en Quaresma

Ja estem dins del nostre ramadà particular, del nostre temps de purificació, d'aplanar la senda, de desbrossar...

Qualsevol moment és bo per a intentar-ho, però, ja que se'ns proposa este temps, este moment... vaig a intentar aprofitar-lo,... cosa que ens els últims anys havia deixat de fer.

A allò que vaig escriure la setmana passada (i que quasi havia oblidat), afegisc dos grans temptacions (o perills, a qui no li agrade l'altra paraula) que m'agradaria ser capaç d'evitar:

• La temptació de no ser autèntic, d'adaptar-me massa als demés per a agradar-los, deixant de ser jo mateix. La temptació de no ser fidel a mi mateix.
• La temptació de ser massa exigent amb mi mateix i amb els altres, de ser perfeccionista, d'exigir certes perfeccions o actituds als demés. La temptació de voler que TOT siga com a mi m'agradaria que fóra, i no acontentar-me amb com són les coses.

Vaig a centrar-me un poc durant els pròxims 40 dies en reflexionar i polir estos aspectes.

P.D.: L'exemple o l'actitud dels demés m'aporta molt i m'ajuda molt... Una amiga meua ens va contar fa poc, per damunt, la seua experiència en Villa Teresita... No sé... Pense que el món està esperant per a ser curat...