Continue kaminant

13 mesos després, torne a escriure.

Tinc la necessitat de continuar escrivint sobre dos aspectes molt relacionats de la meua vida: l'espiritualitat i el compromís social. Cap a eixos dos temes vaig a enfocar este blog, com pràcticament venia sent ja; només que ara en sóc més conscient, i tinc més clar el propòsit d'este blog.

Gent compromesa, o que vol estar-ho

Tant de temps sense escriure, i ara dos dies seguits! Mira, així són les coses...

Estic fent, junt amb la meua parella, un curset sobre gestió interna d'ONG. Està bé. És tot un món per descobrir, per a mi, la veritat. Potser en faré una avaluació o un resum, ací, més endavant (si tinc temps).

Però l'únic que volia comentar ací hui és que, malgrat estar en contacte amb moltes persones compromeses, que a més són molt bons amics, el fet d'eixir del meu ambient i proposar-me fer este curset, i juntar-me amb gent molt diversa, compromesa de diferents maneres i amb diferents experiències, inquietuds, visions... m'ha fet sentir... part. M'ha fet sentir part d'eixe món de persones que volem un món millor. No sóm herois, no som especials (o no més que la resta de persones), no som millors que ningú. No ho veig així. I som molt diferents entre nosaltres, com deia.

Però estem allí, en eixe curset, debatent, parlant, intercanviant experiències, aprenent... enriquint-nos. Les persones; sempre ens enriquim, els uns als altres, quan interactuem, quan deixem que l'altre ens toque, ens arribe.

Quanta gent, amb quanta riquesa dins d'ella... Eixa era la meua reflexió de hui.

D'altra banda, a mi, particularment, el curset m'està servint per a adonar-me de la quantitat de coses que es poden fer per a millorar la vida de la gent; sempre, vist com una manera d'ajudar-se a u mateix. Tots som germans, i estem en la mateixa història.

Nou implus

No escric tant sovint com voldria, però... no passa res.

La Setmana Santa i la Pasqua han suposat per a mi un impuls, una xicoteta gran renovació. El temps dirà si la inèrcia dura molt o s'esfuma en l'esdevindre diari... Faig el que puc per a mantindre una actitud més compromesa i agraïda, i sentir que la Resurrecció ho canvia tot.

Bé, això pel que fa a la Pasqua. Per cert, va ser una celebració molt especial. Es va crear un ambient molt agradable i de confiança. Pense que ha servit per a unir-nos i sentir-nos més a prop, que ja feia falta.

Tornant a eixe nou projecte que vos comentava... Bo, he pensat molt sobre ell, perquè ens venia de sobte, sense demanar-ho, sense buscar-ho...

Com ja vaig comentar, estem tractant de llançar i dur endavant una nova activitat, dins del grup a què pertanc. De moment, no vull se massa explícit, ja que considere que este blog es anònim. Ni pense que siga necessari.

Som poca gent, en este projecte. És un projecte menut, que està sorgint.

De veritat, és cert, cal dir-ho: no és el tipus de projecte que jo havia pensat, ni el moment en què jo havia pensat comprometre'm. I venia donant-li voltes a això, moltes voltes. No volia abandonar (ni vaig a fer-ho), però m'està costant molt adaptar-m'hi, donar qualsevol pas. És, senzillament, el resultat d'haver estat parat durant tant de temps.

El tema és que ahir vaig comprendre, per fi, que dóna igual. Dóna igual en què havia decidit jo que m'agradaria col·laborar activament; dóna igual en quin moment havia pensat donar el pas de posar-me realment en marxa (quan estiguera més organitzat, per exemple, o quan estiguera més tranquil en el meu treball). El cas és que jo havia decidit ser d'ajuda. Doncs bé, he de ser d'ajuda on faça falta ajudar; NO on a mi em done la gana ajudar, sino ON CALGA ajudar realment. Doncs ahí he d'estar, ajudant. Mentres puga, i com puga. He comprés que això és l'important. I, particularment, també era important, en el meu cas, posar-se en marxa; començar. Amb lo que fóra, però començar.

Perquè ara és quan estic dedicant realment part del meu temps i del meu esforç (tant mental com físic) a una activitat altruista, per dir-ho de manera senzilla; a pensar en els demés, en definitiva, i no sols en mi.

Bo, també vull comentar que una cosa que em fa pensar és que "els demés" són també, sobretot, la meua família i els meus amics. SEMPRE (bo, des de fa ja un temps) he tingut clar que, per a mi, els primers que he d'atendre són la meua família i als meus amics. Si no estic disponible, obert, pròxim per a ells, no servirà de res la resta de coses a què puga dedicar el meu temps i el meu esforç, perquè estaré sent fals i buit, inconsistent, incoherent. Ho escric ací per a deixar-ho clar, i per a tindre-ho molt present.

Torne a kaminar... poc a poc

Bo, millor dit, torne a escriure allò que vaig kaminant, perquè realment mai no he deixat de kaminar, o, almenys, d'intentar-ho.

Com em recordava un bon amic a través d'un encertat e-mail, ja fa quasi un any que no escrivia ací. Realment, costa molt ser constant en açò d'escriure blogs. I, tot i tindre clar els beneficis que comporta a u mateix deixar per escrit les seues reflexions i experiències, hi ha vegades en què les coses urgents es mengen a les importants...

De tota manera, un any sencer de coses urgents no és creïble. El problema és més complex, i té dos o tres cares o aspectes: en primer lloc, de vegades no em sé organitzar, i això fa que l'important però no urgent es quede en l'oblit.

Segon: de vegades no és que no m'organitze, sinó que, realment, tinc massa faena. M'agradaria tindre'n menys; no estar sempre empalmant una cosa urgent amb la següent, ni dur quatre o cinc coses importants en el cap alhora.

Per últim, també vaig deixar d'escriure perquè veia que em llevava massa temps, però senzillament perquè no era capaç de mesurar o control·lar el temps que passava escrivint al blog. Puc perdre una vesprada sencera, perfectament, escrivint i pul·lint un post. I això no pot ser.

Realment, tot passa per organitzar-me millor. Pense que últimament (des de gener, més o menys) ho estic aconseguint. Espere que em dure.

I, per fi, he donat el pas de tornar a (intentar) escriure ací. Intentaré fer-ho almenys una vegada al mes; un propòsit humil, un objectiu fàcil de complir, per a començar.

També, ara tinc un motiu nou per a escriure. Porte molt, molt de temps dient que vull intentar comprometre'm en alguna activitat de tius social, sol·lidària... Viure per als demés, i no sols per a mi mateix.

Últimament he avançat prou (la meua consciència ho sap) en intentar pensar en els demés; particularment, en intentar estar atent a les necessitats de la gent més pròxima: parella, família, amics i companys de treball.

També, intente ser més coherent i fidel a mi mateix, i crec que ho estic aconseguint.

Doncs, bé, no fa molt una amiga ens va proposar a mi i a la meua parella participar en un projecte que està començant. Seria com la branca o vessant social d'un moviment juvenil.

De moment, no puc dir molt més, excepte que la meua parella i jo vàrem acceptar. Tenim una reunió a finals de mes. Vorem en què acaba tot açò; de moment, és una bonica aventura.

No ens plantejàvem comprometre's tan prompte en cap projecte social, però ho teníem com una prioritat de cara al futur (sembla que estiga palant d'un altre tipus de compromís... :-D ). De fet, en la meua lista personal d'activitats, projectes, etc., jo havia escrit no fa molt: "Voluntariat? Primer, organitzar-me". Bo, supose que ja estic prou organitzat...? No sé. El temps ho dirà.

Missió

Al voltant de les lectures de l'Evangeli de les útlimes setmanes, en el grup hem parlat del compromís del cristià, o, millor dit, de quina missió té, cadascú en particular, com a cristià.

També he parlat molt amb la meua parella sobre este tema...

És obvi que tinc (i ella també) una inquietud per ser sol·lidari, anem a dir-ho així. Una inquietud, un esperit, unes ganes...

D'una banda, pense que la meua vida no està completa si no hi ha una quota dedicada a fer alguna cosa pels demés, de manera desinteresada, gratuïta, etc. Però això sols no és suficient: u corre el risc de fer coses pels demés amb l'única finalitat de sentir-se millor amb si mateix.

Pense que cal completar eixe sentiment amb un altre: la certesa que estem obligats a donar-nos als altres. Que no podem viure esta vida si no és donant-nos als altres. Que ser sol·lidari és, més que una opció, una obligació (només faig que repetir i refermar-me en coses que ja he escrit ací). És la conseqüència lògica d'estimar este món i la gent que l'habita. És la conseqüència lògica de voler ser feliç, no tot sol, sinó acompanyat de tot el món en eixa busca de la felicitat.

Si estic dient que, per a mi, la busca d'una missió equival a concretar ser sol·lidari en accions...

Si estic dient això, torne a la conclusió de sempre: fins que no aprenga a organitzar-me el temps, no puc pretendre donar part del meu temps a cap causa sol·lidària (ni a cap projecte nou), perquè només provocaria més caos en la meua vida.

Potser sóc un poc radical, en la manera d'escriure-ho. Puc fer coses, clar. Sobretot, no dec ni puc deixar de buscar, d'estar atent, d'estar disponible...

Hui he estat comprant en una tenda de comerç just, i he descobert, a més dels regals més típics i freqüents, una muntonada de llibres interessants.

Últimament, m'adonaba que passava ràpidament les pàgines dels periòdics relatius a les guerres o les desgràcies al Tercer Món, etc. També, canviava de cadena quan en la televisió es parlaven d'estos temes... Potser no puc evitar-ho; i hi ha moments en què necessites evadir-te i pensar en altres coses...

El fet és que, de tota manera, entrar de nou en este establiment de comerç sol·lidari i, sobretot, llegir un poc d'estos llibres, m'ha fet reaccionar, m'ha fet obrir un poc els ulls de nou...

Una cosa que sí que puc fer és estar més informat, estar més al dia, i, en la mesura de les meues possibilitats (a través d'este blog, a través del meu treball com a docent...) donar a conéixer realitats que, en la cultura del benestar en què ens trobem, de vegades no interessa escoltar...

Bé, no sé... Només volia compartir amb vosaltres com em trobe, dins d'eixa busca de la missió com a cristià, dins d'eixa cerca per ser més sol·lidari.